"Cal fomentar la interacció entre els diferents actors del procés d’ensenyament-aprenentatge per obrir vies de descobriment, d’informació i de motivació."
Tradicionalment, la classe d’instrument es desenvolupa de manera individual. Aquest fet comporta una relació entre alumne i professor en la qual les posicions sempre són desiguals. El mestre es situa en un pla superior i l’alumne assumeix el rol estricte d’aprenent. Si bé això té sentit en tant i quant el professor és l’expert, generalment es produeix una transmissió de pensament unidireccional i unívoca, del professor cap a l’alumne, que no incita la participació d’aquest últim, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats per fomentar la seva lliure determinació i creixement personal.
Sembla lògic pensar que en una situació d’ensenyament-aprenentatge que principalment es basa en la transmissió de dalt a baix, la informació que obté el professor de la interiorització i apropiació de coneixement per part de l’alumne pot quedar limitada a allò que es manifesta casualment o al que pot obtenir d’activitats avaluatives puntuals.
La classe individual d’instrument té alguns avantatges, ja que al tractar-se d’un ensenyament pràctic i amb molts continguts procedimentals, el fet de poder dedicar el temps exclusivament a un alumne permet la correcció meticulosa de determinats aspectes motrius (no de tots si tenim en compte que la impostura de la situació provoca fàcilment la tensió o l’angoixa de l’alumne).
Però en l’aprenentatge d’un instrument hi ha molts continguts més enllà dels estrictament motors que no milloren pel fet de ser tractats de manera individual. Són tots els relatius a la percepció, l’expressió i la comunicació.
En una situació d’iguals és més fàcil arribar a la llibertat comunicativa. La relació entre alumnes d’edats i coneixements similars és més pròxima i natural. Els alumnes s’expressen amb codis compartits, s’imiten i es provoquen entre ells. Sota la guia del professor, es poden crear situacions de discussió, de construcció de coneixement i de creativitat. Els alumnes poden assumir en alguns moments activitats reservades al mestre, com és la observació i la correcció de l’altre o altres alumnes. Així mateix, poden participar en activitats musicals compartides.
El professor, en aquesta situació, esdevé un guia, un conductor de les activitats, un “vigilant” del desenvolupament dels alumnes, en definitiva, un pedagog.
Fonts consultades
Nerland, Monika, (2007) One-to-one teaching as cultural practice: two case studies from an academy of music. Music Education Research, 9:3,399-416
Pasquero, Luciano (2002) Le origini della didattica Lineare nei metodi per strumento. «Musica Domani», Anno XXXIV, n, 125 – Dicembre 2002, Torino, EDT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada