Divendres 9 d’octubre va tenir lloc a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona el primer concert del IV cicle Con spirito que organitza l’Associació Muzio Clementi de Barcelona amb la col·laboració del conservatori. L’esperit del cicle és la difusió del llegat musical de Clementi, la seva música, la seva influència en altres compositors i en el llenguatge del piano. Els concerts es realitzen amb el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, restaurat per Jaume Barmona amb el sufragi econòmic de l’Associació que en té la gestió i l’ha cedit temporalment al Conservatori, mitjançant un conveni, per al seu ús musical i pedagògic.
Clementi ofereix una
plataforma musical amb una personalitat molt marcada. No debades era considerat
“el pare de la música moderna per a piano”. Sens dubte, va ser un dels més
grans coneixedors del piano de la seva època en tots els aspectes i ell mateix
en fabricava. La seva música és complexa, racional, però carregada de passió, en
especial en les obres de la darrera etapa, que apunten clarament cap a un
romanticisme on conviuen els passatges d’exhibició virtuosística amb els
moments de reflexió més íntima i personal.
Naruhiko Kawaguchi és un
expert coneixedor del fortepiano i del piano romàntic. Per aquest motiu, el
programa que ens va interpretar anava com anell al dit en el piano Collard
& Collard, que es troba a cavall del piano antic i modern.
Va obrir el seu recital
amb l’Adagio sostenuto de Fa major, peça número 14 del primer volum del Gradus
ad Parnassum, publicat en tres volums entre 1817 i 1826. Aquest Adagio
és una reelaboració per a piano sol del segon moviment del Duet per a piano
a quatre mans Op. 14 n. 1, escrit el 1786. Es una obra reflexiva i
continguda, d’esperit mozartià, que Kawaguchi va enllaçar amb el Caprici en
si bemoll, Op. 17, de 1787. Aquest està dividit en cinc seccions sense
interrupció. Les parts impars estan construïdes sobre les mateixes idees
temàtiques, amb passatge brillants a l’estil d’una fantasia o improvisació i,
les parelles, son dues cançons molt conegudes a Londres en el seu moment: “Ma
chère amie” i “For Tenderness formed”. És, per tant, una obra que estava
destinada a agradar especialment als aficionats coneixedors de la música de
moda.
A continuació va
interpretar Trois airs caractéristiques de danses nationales espagnoles,
Op. 17, de Santiago de Masarnau (Madrid, 1805-1882), publicades el 1837.
Aquestes danses, Boleros, Tirana i Manchegas, s’emmarquen
dins de la música romàntica que idealitza un folklore espanyol intimista i
poètic i s’avança a l’obra dels cèlebres Albéniz i Granados. Cal dir que
Kawaguchi sent un gran interès per la música espanyola i la interpreta amb una
gran subtilesa i sentit rítmic.
La següent obra ens va
portar a Viena: l'Impromptu en Do menor, D. 899 n.º 1, de Franz
Schubert, obra composta el 1827, un any abans de la seva mort i justament uns
mesos després de la mort de Beethoven. Pot tenir a veure amb aquest fet el seu
caràcter profund i tràgic? En tot cas la interpretació de Kawaguchi va ser molt
personal i plena de dramatisme.
El bloc final del recital
estava constituït per les peces 94 i 95 del tercer volum del Gradus ad
Parnassum i el gran Caprici en Mi menor, Op. 41 n. 1. Estem parlant
realment de les darreres obres pianístiques de Clementi. L’Stravaganza
(n. 94) fa un pas endavant en la seva estètica i potser amb aquest títol pretén
justificar la seva singularitat. Podria passar per un preludi de Chopin o, fins
i tot, d’ Scriabin. El recorregut tonal de la peça s'estructura en quatre
seccions sobre un cercle de terceres majors: Fa – La – Re bemoll (enharmònic de
Do sostingut) i Fa. Una melodia de corxeres al centre del piano, cantada per la
mà esquerra, que també porta el baix, dialoga amb una melodia arabesca, d’intervals
expressius que a cada secció va afegint notes per acabar amb una coda
desenvolupada de passatges cromàtics, lleugers i brillants, aconseguint una
àmplia tessitura, i finalitzant amb uns acords breus i contundents. Bizarria
(n. 95), en Do major i compàs binari, està escrit íntegrament amb cinquets de
semicorxeres en tempo Vivace que passen per posicions difícils que
requereixen un toc leggero d’estil chopinià. Kawaguchi va brodar aquests
dos exercicis.
La darrera composició
interpretada, el Caprici Op. 47 n. 1 de Clementi, és una obra de gran
forma, experimental i plena de dramatisme. Té una gran fantasia i llibertat
harmònica i formal. Juntament amb alguns números del Gradus, és una de
les obres d’estètica més avançades del compositor. L’Adagio inicial proposa un llarg pedal únic per obtenir una
sonoritat etèria, com passarà en altres moments de l’obra. Aquestes ressonàncies
son típiques de l’estil musical anglès i estan en correspondència amb els seus
pianos. Al llarg de tota la composició, que consta de quatre seccions
equivalents a moviments enllaçats d’una sonata, l’anàlisi musical ens sorprèn
per la quantitat de recursos motívics, harmònics i rítmics que desplega per fer
una composició sorprenent i extremadament apassionada. La secció final ens fa
pensar en l’estil de Schubert.
La interpretació de
Naruhiko Kawaguchi és senzillament magistral. Poc cal dir de la seva tècnica
absolutament natural que no busca l’exhibició, sinó el veritable sentit de la
música. La seva declamació és com la d’un actor, sempre comunicatiu amb el
públic, com si digués “mireu això” i subratllant detalls musicals amb una gesticulació
senzilla però efectiva, sense caure en l’exageració o l’histrionisme que veiem
en alguns coneguts intèrprets. Explica els canvis de caràcter com un narrador o
com si hi hagués molts personatges en l’acció musical.
El que més ens va cridar
l’atenció és la seva capacitat de fer-se amb el piano i aprofitar les
particularitats sonores. No és d’estranyar en un intèrpret acostumat a tocar
instruments tan variats i diferents com son els pianos històrics. A diferència
del piano modern, on es busca la màxima homogeneïtat en la resposta mecànica i
sonora, en els pianos històrics l’intèrpret ha d’experimentar amb la varietat
tímbrica i diferent tipus d’acció que presenten, diferències de pes, de
profunditat i, sobretot, de resposta
tímbrica. En aquest recital, Kawaguchi va demostrar la seva habilitat en aquest
terreny explorant una extensa paleta de colors. Des de l’eteri so d’una arpa
eòlica a un consistent fortissimo sempre adaptat a les possibilitats del Collard
& Collard.
Aquesta interpretació va
ser aclamada pel públic i Kawaguchi va regalar com a bis una delicada peça de Jesús
Guridi, “Nostalgia”, de Tres piezas breves, de 1910.
Joan Josep Gutiérrez
ESCOLTA EL RECITAL COMPLET https://www.youtube.com/live/Vtb-FMNYZbQ?si=-UHNkMN3UsFtnIFp&t=471
