Charmes, l'encanteri de Frederic Mompou

Joan Josep Gutiérrez interpreta "Charmes" de Frederic Mompou

Frederic Mompou, de qui aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la seva mort,  va ser un compositor independent, allunyat d'escoles compositives, i d'una naturalesa autodidacta que el va portar a evitar els mètodes convencionals d'estudi musical. Les seves influències es poden trobar principalment en la sensibilitat francesa, a partir de Fauré, la música del qual el va fascinar durant al seva adolescència, i la seva admiració per Chopin. Com aquest, Mompou va dedicar la major part de la seva obra al piano, instrument que considerava imprescindible per "trobar" la seva música. De fet, ell no es considerava pròpiament compositor, sinó un mitjà per transmetre la música que trobava o li era posada a l'abast dels seus dits. El seu origen catalano-mediterrani, juntament amb les sonoritats franceses de Debussy, Satie o Ravel, entre d'altres, i el record de l'ofici familiar, que no era altre que la foneria de campanes, el van dur a investigar les sonoritats directament de la realitat, sense prejudicis harmònics academicistes. Així, Mompou arriba a una harmonia, lligada sempre a la tonalitat, que es mou intuitivament per si mateixa. La dissonància forma part de la sonoritat, i no pas de la funcionalitat harmònica. Les melodies són simples i recorden cantarelles quasi infantils. Les estructures s'allunyen de les formes clàssiques (ell considerava Haydn, Mozart i Beethoven entre els compositors que menys li agradaven) i es formen per la pròpia deriva de la sonoritat, recuperant tècniques tan simples però efectives com la simple transposició, sense desenvolupaments ni càrregues retòriques. Ell deia que més que compondre, es dedicava a treure notes. La seva música és concisa, fresca, directa, exempta d'artifici, poètica, íntima i màgica.

Charmes va ser escrita entre 1920 i 1921 i forma part del seu primer període compositiu. No obstant això, en aquesta obra ja apareixen tots els elements que caracteritzen la seva música. Les sis peces d'aquest recull són una mena d'encanteris o invocacions destinats a l'ànima. La simplicitat i l'estil repetitiu, malgrat la seva curta durada, tenen l'efecte de pregàries o conjurs per disposar l'esperit a diferents estats d'ànim. Els títols que acompanyen cada part, i que parlen per si mateixos, són:

1. Pour endormir la souffrance, (per adormir el sofriment)
2. Pour pénétrer les âmes (per penetrar les ànimes)
3. Pour inspirer l'amour (per inspirar l'amor)
4. Pour les guérisons (per els guariments)
5. Pour évoquer l'image du passé (per evocar la imatge del passat)
6. Pour appeler la joie (per atreure l'alegria)

Per saber-ne més:
Fundació Mompou
http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mompou_i_Dencausse

Recensió: Notas desde la banqueta del pianista

Boris Berman

Aquest llibre és un recull de pensaments sobre la tècnica, la interpretació i l'ensenyament del piano, fet per un pianista i professor de reconegut prestigi. Boris Berman (Moscou, 1948), al llarg d'onze capítols, exposa el seu pensament sobre la tècnica i la pedagogia del piano i sobre espectes interpretatius i problemes als quals ha d'enfrontar-se el pianista per preparar el concert. Dividit en dues parts, "En el aula de estudio" i "Preparando la actuación", Berman fa un exhaustiu repàs a totes les qüestions relatives a la tècnica, a l'estudi i a la preparació del concert, incloent molts exemples de fragments d'obres musicals.

En alguns aspectes, el que diu de la tècnica no aporta gaire novetats per a un professional de l'instrument, però és interessant per aquelles persones que s'inicien en l'ensenyament de piano o per alumnes que desitgen tenir una visió diversificada de les qüestions tècniques. Si bé la primera part del llibre no em va interessar excessivament, en una reflexió retrospectiva penso que està bé el plantejament inicial del primer capítol "Sonido y ataque", com a generador de la tècnica. Els dos tipus d'atac oposats, que anomena in i out, equivalent a sostenuto i leggiero, constitueixen un principi que dóna joc a moltes reflexions sobre la tècnica pianística. Tanmateix, en altres aspectes cau en tòpics i repeticions que hem sentit contínuament en molts pedagogs, algunes de les quals segueixen sent tan subjectives com dogmàtiques. No s'interpreti això com una crítica negativa. En l'exercici de la docència, tots caiem contínuament en el relativisme i ens escapem amb veritats absolutes o en metàfores i simbolismes. No obstant això, les seves observacions són interessants i presenta un bon ventall d'elements tècnics que val la pena recordar.

A la segona part del llibre, l'autor s'expressa d'una manera més personal i toca temes relatius a la psicologia de l'intèrpret. Dóna bons consells per a la preparació del concert i per a la disposició del pianista a afrontar l'acte interpretatiu.
Joan Josep Gutiérrez

Aconsellable per a estudiants de piano i professorat en exercici.

NOTAS DESDE LA BANQUETA DEL PIANISTA

Berman, Boris

ISBN: 978-84-8020-893-2
Publisher: Boileau, Editorial de Música
Year: 2010
Translated by: Héctor J. Sánchez
Binding: Rústica
Size: 18x25
pages 227
Languages: Castellano

Mor el pianista de jazz Dave Brubeck als 91 anys

Mor el pianista de jazz Dave Brubeck als 91 anys

Libros... ¿y por qué no?: "Jóvenes talentos", de Nikolai Grozni

Libros... ¿y por qué no?: "Jóvenes talentos", de Nikolai Grozni: Konstantin es un joven de 15 años que lleva desde los siete estudiando en la Escuela de Música de Sofía para Jóvenes Talentos. De hecho,...

UN INSTRUMENTISTA CONVERTIT EN ESCRIPTOR

Chopin i humor negre

Nikolai Grozni, que va passar de nen prodigi del piano a Bulgària a monjo budista a l'Índia, relata a 'Jóvenes talentos' la bogeria repressiva de l'ensenyament musical amb el comunisme

El Periódico. Dimecres, 28 de novembre del 2012 

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Nikolai Grozni (Sofia, 1973) és tot un personatge, amb una vida que li ha donat per fer-ne un llibre de memòries (Turtle feet) i una novel·la melòmana, Jóvenes talentos (Asteroide), plena d'humor negre i tremendista («encara que als EUA, on hi ha una ceguesa davant la ironia, ho considerin tràgic», diu). Va estudiar piano a la Bulgària comunista («un dels estats més repressius del bloc de l'Est»), va guanyar el primer concurs als nou anys, va deixar els estudis en un acte de rebel·lia i va arribar als EUA amb una beca per estudiar jazz («al meu conservatori estava prohibit perquè era música imperialista») a la prestigiosa Berklee College després d'un any de homeless a Sofia. Als 21 es va tornar a allunyar del teclat, es va fer monjo budista a l'Índia i al cap de cinc anys va penjar els hàbits, es va casar i va començar a escriure.

Virtuós esgarriat 8 Nikolai Grozni relata la repressió emocional en un conservatori musical búlgar. DANNY CAMINAL

El primer d'aquests capítols és el que explica a Jóvenes talentos, on intenta «captar la bogeria d'aquell sistema». El detonant va ser trobar el seu antic professor de música de cambra, després de la caiguda del comunisme, cridant pel carrer, en pijama, clavant cops de peu als coloms. Però Grozni no només ha intentat escriure sobre música d'una manera que s'ha guanyat l'aplaudiment de Patti Smith i de passar comptes amb aquell mecanisme que formava músics com autòmats, fent que «qualsevol signe d'individualitat et classifiqués com un rebel». Aquest perill continua viu -« la música no és com el salt de llargada», protesta- en l'obcecació dels joves talents per satisfer els jurats dels concursos. «Chopin no guanyaria el Chopin», fa broma.

Si el jazz sembla no haver-li deixat cap empremta especial, les inquietuds místiques sí que li continuen interessant. Però si se li planteja el tema, qui porta a col·lació no és a Buda sinó els antics tracis, antecessors dels búlgars, el paganisme, Orfeu i els seus misteris, «gairebé idèntics als tàntrics». Perquè, diu, aquesta herència ancestral, els seus mites i supersticions, la dels «antics déus», està «molt present» en els seus compatriotes. Així que, explica, el final de la relació entre els seus protagonistes, Konstantin i Irina, és «una revisió del mite d'Orfeu». Encara que amb clavegueres i pots de fum en comptes del riu Leteu i llamps caiguts del cel. Bulgària, conclou, no només és un lloc des d'on fer humor negre sinó que «el seu esperit està en la bruixeria i la màgia negra». ¿No exagera? «La meva mare era doctora, atea, però de petit em portava a una gitana perquè em defensés de conjurs i malediccions. Hi havia com un univers paral·lel al costat del règim comunista». Un i un altre habitat per monstres com els personatges de les seves novel·les. «Estaven bojos. Estaven bojos», murmura.

Entrevista a Grozny a El confidencial