UN INSTRUMENTISTA CONVERTIT EN ESCRIPTOR

Chopin i humor negre

Nikolai Grozni, que va passar de nen prodigi del piano a Bulgària a monjo budista a l'Índia, relata a 'Jóvenes talentos' la bogeria repressiva de l'ensenyament musical amb el comunisme

El Periódico. Dimecres, 28 de novembre del 2012 

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Nikolai Grozni (Sofia, 1973) és tot un personatge, amb una vida que li ha donat per fer-ne un llibre de memòries (Turtle feet) i una novel·la melòmana, Jóvenes talentos (Asteroide), plena d'humor negre i tremendista («encara que als EUA, on hi ha una ceguesa davant la ironia, ho considerin tràgic», diu). Va estudiar piano a la Bulgària comunista («un dels estats més repressius del bloc de l'Est»), va guanyar el primer concurs als nou anys, va deixar els estudis en un acte de rebel·lia i va arribar als EUA amb una beca per estudiar jazz («al meu conservatori estava prohibit perquè era música imperialista») a la prestigiosa Berklee College després d'un any de homeless a Sofia. Als 21 es va tornar a allunyar del teclat, es va fer monjo budista a l'Índia i al cap de cinc anys va penjar els hàbits, es va casar i va començar a escriure.

Virtuós esgarriat 8 Nikolai Grozni relata la repressió emocional en un conservatori musical búlgar. DANNY CAMINAL

El primer d'aquests capítols és el que explica a Jóvenes talentos, on intenta «captar la bogeria d'aquell sistema». El detonant va ser trobar el seu antic professor de música de cambra, després de la caiguda del comunisme, cridant pel carrer, en pijama, clavant cops de peu als coloms. Però Grozni no només ha intentat escriure sobre música d'una manera que s'ha guanyat l'aplaudiment de Patti Smith i de passar comptes amb aquell mecanisme que formava músics com autòmats, fent que «qualsevol signe d'individualitat et classifiqués com un rebel». Aquest perill continua viu -« la música no és com el salt de llargada», protesta- en l'obcecació dels joves talents per satisfer els jurats dels concursos. «Chopin no guanyaria el Chopin», fa broma.

Si el jazz sembla no haver-li deixat cap empremta especial, les inquietuds místiques sí que li continuen interessant. Però si se li planteja el tema, qui porta a col·lació no és a Buda sinó els antics tracis, antecessors dels búlgars, el paganisme, Orfeu i els seus misteris, «gairebé idèntics als tàntrics». Perquè, diu, aquesta herència ancestral, els seus mites i supersticions, la dels «antics déus», està «molt present» en els seus compatriotes. Així que, explica, el final de la relació entre els seus protagonistes, Konstantin i Irina, és «una revisió del mite d'Orfeu». Encara que amb clavegueres i pots de fum en comptes del riu Leteu i llamps caiguts del cel. Bulgària, conclou, no només és un lloc des d'on fer humor negre sinó que «el seu esperit està en la bruixeria i la màgia negra». ¿No exagera? «La meva mare era doctora, atea, però de petit em portava a una gitana perquè em defensés de conjurs i malediccions. Hi havia com un univers paral·lel al costat del règim comunista». Un i un altre habitat per monstres com els personatges de les seves novel·les. «Estaven bojos. Estaven bojos», murmura.

Entrevista a Grozny a El confidencial