UN INSTRUMENTISTA CONVERTIT EN ESCRIPTOR
Chopin i humor negre
Nikolai Grozni, que va passar de nen prodigi del piano a Bulgària a monjo budista a l'Índia, relata a 'Jóvenes talentos' la bogeria repressiva de l'ensenyament musical amb el comunisme
El Periódico. Dimecres, 28 de novembre del 2012
ERNEST ALÓS
BARCELONA
BARCELONA
Nikolai Grozni (Sofia, 1973) és tot un personatge, amb una vida que li ha donat per fer-ne un llibre de memòries (Turtle feet) i una novel·la melòmana, Jóvenes talentos
(Asteroide), plena d'humor negre i tremendista («encara que als EUA, on
hi ha una ceguesa davant la ironia, ho considerin tràgic», diu). Va
estudiar piano a la Bulgària comunista («un dels estats més repressius del bloc de l'Est»),
va guanyar el primer concurs als nou anys, va deixar els estudis en un
acte de rebel·lia i va arribar als EUA amb una beca per estudiar jazz
(«al meu conservatori estava prohibit perquè era música imperialista») a
la prestigiosa Berklee College després d'un any de homeless
a Sofia. Als 21 es va tornar a allunyar del teclat, es va fer monjo
budista a l'Índia i al cap de cinc anys va penjar els hàbits, es va
casar i va començar a escriure.
Virtuós esgarriat 8 Nikolai Grozni relata la repressió emocional en un conservatori musical búlgar. DANNY CAMINAL
El primer d'aquests capítols és el que explica a Jóvenes talentos,
on intenta «captar la bogeria d'aquell sistema». El detonant va ser
trobar el seu antic professor de música de cambra, després de la caiguda
del comunisme, cridant pel carrer, en pijama, clavant cops de peu als
coloms. Però Grozni no només ha intentat escriure sobre música d'una
manera que s'ha guanyat l'aplaudiment de Patti Smith i
de passar comptes amb aquell mecanisme que formava músics com autòmats,
fent que «qualsevol signe d'individualitat et classifiqués com un
rebel». Aquest perill continua viu -« la música no és com el salt de
llargada», protesta- en l'obcecació dels joves talents per satisfer els
jurats dels concursos. «Chopin no guanyaria el Chopin», fa broma.
Si el jazz sembla
no haver-li deixat cap empremta especial, les inquietuds místiques sí
que li continuen interessant. Però si se li planteja el tema, qui porta a
col·lació no és a Buda sinó els antics tracis, antecessors dels
búlgars, el paganisme, Orfeu i els seus misteris, «gairebé idèntics als
tàntrics». Perquè, diu, aquesta herència ancestral, els seus mites i
supersticions, la dels «antics déus», està «molt present» en els seus
compatriotes. Així que, explica, el final de la relació entre els seus
protagonistes, Konstantin i Irina, és «una revisió del mite d'Orfeu».
Encara que amb clavegueres i pots de fum en comptes del riu Leteu i
llamps caiguts del cel. Bulgària, conclou, no només és un lloc des d'on
fer humor negre sinó que «el seu esperit està en la bruixeria i la màgia negra».
¿No exagera? «La meva mare era doctora, atea, però de petit em portava a
una gitana perquè em defensés de conjurs i malediccions. Hi havia com
un univers paral·lel al costat del règim comunista». Un i un altre
habitat per monstres com els personatges de les seves novel·les.
«Estaven bojos. Estaven bojos», murmura.
Entrevista a Grozny a El confidencial
Entrevista a Grozny a El confidencial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada