 |
| Miriam Gómez-Morán |
Miriam Gómez-Morán és una gran pianista. Així de senzill. Fa
uns quants mesos vàrem tenir l’oportunitat de sentir-la en un recital en el
marc d’un simpòsium de música antiga dedicat al teclat en què va interpretar
aquest mateix programa i ens va fascinar per la qualitat de la seva
interpretació. Una qualitat que ve definida per la seguretat d’una gran tècnica,
que en cap moment s’exterioritza amb artificis innecessaris, però, sobretot, per la seva musicalitat. I ens referim a una
musicalitat veritable, que és la capacitat d’equilibrar el rigor de la
partitura amb la llibertat expressiva sense histrionisme ni sentimentalisme
superficial. Miriam capta l’atenció de l’oient, sigui amb els ulls oberts o
tancats. No hi ha cap gesticulació que distregui o substitueixi el resultat
musical, cap intenció d’enganyar el públic amb teatralitat o exhibició. És una
intèrpret sincera, honesta, sàvia i senzilla.
Les tres sonates que va interpretar són molt conegudes: la
opus 13, ”Patètica”, la opus 27 n. 2, “Clar de lluna” i la opus
53, “Waldstein” o “Aurora”. Cap d’aquest sobrenoms van ser posats
per Beethoven; són fruit de d’una visió romàntica o d’un interès comercial per
part dels editors, molt reeixit per altra banda. Només el nom de “Waldstein”,
que va ser el dedicatari de la sonata opus 53, es va publicar en vida de l’autor.
Independentment del títol, les tres obres son molt significatives dins del
corpus de sonates beethovenianes. I malgrat trobar-se entre les més tocades,
encara poden revelar secrets. Totes tres mostren el geni i la originalitat del
seu autor en la cerca de la forma i del llenguatge personal. Bellesa i lletjor,
si se’ns permet aquest judici de valor, es troben en una dualitat que assoleix el
sublim. El llenguatge de Beethoven és deliberadament provocador. Timbre, forma,
ritme, accentuació, belles frases musicals trencades sobtadament per un estirabot
o per un passatge de tècnica quasi impossible, sedueixen l’oient al mateix temps
que el descol·loquen. No és estrany que la seva música tingui l’atractiu de les
grans ruïnes clàssiques, l’admiració pel grandiós, per l’equilibri i per la
destrucció. L’intèrpret ha d’enfrontar aquest conjunt d’elements amb un esperit
de constant recerca per explicar de forma intel·ligible a l’espectador un
discurs que a vegades pot esdevenir caòtic. Això requereix l’eina pròpia del
rapsoda o de l’actor de teatre: la declamació. La declamació significa el to de
la veu, la respiració, l’espai entre les frases, el ritme i la dicció. Superades totes les dificultats tècniques, ja
difícils en si mateixes, el repte del pianista està en transmetre tot el
contingut de forma similar. En aquest punt, la pianista Miriam Gómez-Morán és una
mestra.
Per recordar una mica la relació de
Beethoven i Clementi senyalem per sobre algunes qüestions. Per una banda, Beethoven
preferia les sonates de Clementi a les de Mozart i les aconsellava als alumnes.
Això explica la influència que va rebre en molts aspectes pianístics. Per l’altre
costat, Clementi va ser posteriorment un gran admirador i defensor de la música
de Beethoven, de la qual també va rebre influències. Clementi va tractar personalment
amb Beethoven i es va convertir en editor seu i va dirigir al menys sis de les seves
simfonies a Londres.
Clementi, divuit anys més gran que
Beethoven, va anticipar el llenguatge i recursos pianístics que aquest faria
servir i desenvoluparia posteriorment de manera personal. Un parell d’exemples
poden il·lustrar això. La Sonata Patètica de Beethoven, escrita entre 1798 i
1799, constitueix un dels casos que mostren aquesta proximitat. L’estructura
del primer moviment, que comença amb una introducció lenta (Grave) que
reapareix dins de l’allegro i té un paper en el joc dramàtic, la trobem uns
anys abans en la Sonata Op. 34 núm. 2 en Sol menor de Clementi, publicada el
1795. Un altre exemple té a veure amb el llenguatge de la tècnica pianística.
Per exemple, l’ús de les octaves partides que trobem en la mateixa Patètica o
en passatges de la Waldstein, son recursos de brillantor pianística molt anticipats
per Clementi en les seves pròpies sonates, també amb voluntat expressiva i amb
el transfons d’una concepció del so orquestral. En una anàlisi comparativa de l’obra
dels dos autors trobem infinitat de recursos pianístics que els aproximen i que
demostren que la música d’ambdós emana del teclat. A partir d’aquí, cadascú té
el seu camí i la seva personalitat, però no oblidem que l’epítet de Clementi com
a “Pare del piano” té un significat molt profund.
En aquest recital Miriam Gómez-Morán va
destacar pel seu domini absolut del piano Collard & Collard, late
Clementi de 1847 restaurat per Jaume Barmona. A la seva musicalitat s’hi
afegeix una preparació de gran nivell. Va estudiar piano a l’Acadèmia Franz
Liszt de Budapest i clave i fortepiano Musikhochshule de Freiburg (Alemanya). Es
va especialitzar en piano modern i teclats antics i el seu repertori abasta des
de la música del segle XVIII a la música contemporània, amb un especial èmfasi
en la música de Franz Liszt, sobre qui va escriure la seva tesi doctoral. El públic va reaccionar amb aplaudiments molt efusius que van ser correspostos
amb un Vals de Chopin com a bis.
El darrer concert tindrà lloc el divendres 3 de novembre amb
l’actuació de la mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez-Brià
que interpretaran música molt infreqüent per a piano i per a veu i piano de
Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.
Podreu escoltar les obres interpretades clicant sobre els enllaços. La primera sonata no es va poder enregistrar per problemes tècnics.
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sonata op. 13 en Do menor “Patètica”
Sonata op. 27 nº 2 en Do diesi menor “Clar
de lluna”
Sonata op. 53 en Do major “Waldstein”
Bis: Vals opus 69 n. 1 Chopin
Miriam Gómez-Morán, piano
 |
| Jaume Barmona, Miriam Gómez-Morán i Joan Josep Gutiérrez. |
 |
| El pianer Jaume Barmona revisant el so després de la primera sonata. |
 |
| Públic i presentació del concert. |
