JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
Oriol Espuny, un amic i company de feina, ens va deixar sobtadament el passat mes d'agost. Era una persona sensible, amable, sempre disposat a ajudar en tot, bon professor i gran pianista. El Conservatori de Sant Cugat li va retre un homenatge el passat 28 d'abril al Teatre-Auditori de Sant Cugat amb la participació de familiars, companys i amics que van omplir completament la sala en una mostra pública de l'afecte que tenia a la seva ciutat. Ha estat una pèrdua injusta i prematura, però romandrà sempre en el cor de molta gent.
He enregistrat a casa l'Elegia que he compost a la seva memòria.
El dimecres 3 de desembre vam tenir una entrevista sobre la nostra biografia de Clementi al programa Radar Clásico de Radio Nacional de España, Radio Clásica.
Ho podeu escoltar al següent enllaç a partir del minut 10:09 fins al 36:18
Radar clásico Gracia Terrén | Nacho Arbalejo | Yolanda Criado Lunes a viernes de 12.00 a 13.00 horas Radar clásico es tu programa de actualidad musical.
El divendres 31 d'octubre
va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito d'enguany al
Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És la tercera edició d'aquesta
sèrie de concerts que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al
voltant del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard &
Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, la restauració del qual ha
estat sufragada per l'associació i realitzada pel pianer Jaume Barmona al
seu Forte
Piano Taller.
En aquesta ocasió, el
concert va estar protagonitzat per la flautista Montserrat Gascón i la pianista
Marina Rodríguez Brià que van presentar un insòlit programa que, sota el títol
de Veus de fusta i cristall, aplegava dos instruments
històrics: l'esmentat piano Collard & Collard i una flauta de vidre Claude
Laurent de 1823. Tant la Marina com la Montserrat, a més de ser excel·lents
intèrprets, son també destacades investigadores i estudioses de la música i van
preparar un programa adequat a aquests instruments i al període que
representen. Aquest programa contenia obres de Clementi, Maria Thereisa von
Paradis, Beethoven, Stamitz, Drouet, Mendelssohn i Meyerbeer.
Aplegar dos instruments
bicentenaris en un concert és una cosa verament excepcional. La primera patent
de la flauta de vidre del seu creador, Claude Laurent, va ser presentada a
Paris el 1806. Coïncideix per tant amb la vida de tots els compositors del programa.
El piano és una mica posterior a alguns d'ells, però recull i manté encara de
moltes característiques tècniques dels darrers pianos que va fabricar Clementi
& Co fins a la seva mort el 1832. Així, doncs, ens trobem amb unes
sonoritats que tots els seus autors podrien haver reconegut i fet seves.
L'obra que va obrir el
recital va ser la Siciliana en Mi b major, publicada per primera
vegada el 1924 i atribuïda a la pianista invident Maria Theresia von Pardis
(1759-1824). Tot i que aquesta autoria és dubtosa, es tracta d'una peça molt
adequada per ser interpretada amb la flauta de vidre, que transmet una melanconia
encantadora i màgica. En tot cas, ens permet recordar que Clementi va conèixer
personalment Paradies i, fins i tot, va parlar del seu piano (Magazin der
Musik, Hamburg 1784).
La Sonata Op. 4
n. 1 de Clementi forma part d'un grup de 6 sonates per a clavicèmbal o
pianoforte amb acompanyament de flauta o violí, publicades a Londres pel seu
autor el 1780. Aquestes sonates estaven destinades a l'àmbit domèstic. Vint
anys més tard, després de l'èxit recollit per les seves famoses Sonatines
Op. 36, van ser publicades per Kühnel a Leipzig com a Sonatines Op.
37 i Op. 38 i van entrar de ple en el repertori dels
inicis del piano.
És conegut el mestratge
de Beethoven com a compositor de variacions. Eclipsades per les grans Variacions Diabelli
Op. 120, s'amaguen més de vint-i-dues composicions d'aquest gènere que, amb
diverses proporcions i dificultats, demostren la inventiva i la capacitat de
transformació musical del compositor. Les Variationen über ein
russisches Volkslied Op.107 n. 7 per a flauta i piano formen part d'un
conjunt de 10 variacions sobre temes d'origen popular de diferents països. Es
tracta d'una obra de maduresa escrita cap al 1818-19 i que té relació amb les
obres que en aquest període, no només en el cas de Beethoven, posaven atenció
en la música popular i d'un incipient nacionalisme. La variació permet al
compositor-intèrpret improvisar i deixat fluir la seva fantasia en un gènere
que acosta la música i sorprèn l'oient amb allò que reconeix. De fet, el
tema, Die schöne Minka, no és rus, sinó ucraïnès i parla de la
història d'un jove soldat que es despedeix de la seva estimada i no sap si
tornarà. Al llarg de les variacions es produeixen moments descriptius de la
batalla i també dels sentiments del protagonista.
Les Monferrines son
unes animades danses folklòriques del Monferrato, a la regió del Piamont al
nord d'Itàlia. A finals del segle XVIII i principis del XIX es van posar de
moda a Anglaterra i, com el vals, van entrar als salons acompanyant o substituint
danses més "elegants" com el minuet, la gavota i altres de caràcter
més decorós. El 1821 Muzio Clementi en va publicar 12 amb el número d'opus 49
per a piano sol. Altres sis van quedar inèdites (Op-sn 4 a 9). Son peces en
compàs 6/8, de caràcter que solen estar estructurades en tres seccions, la
central amb un caràcter diferent. Alguns moments recorden l'estil de les danses
escrites per Schubert.
Louis Drouet, encara que
nascut a Amsterdam el 1792, és considerat un compositor i flautista francès. Va
ser un gran virtuós, amb una carrera brillant a Europa, i també va estar lligat
a la fabricació de flautes. Va posseir dues flautes de vidre de Claude Laurent.
L'Impromptu que vam escoltar al recital és una peça breu, d'estil
lliure, mostra gran una paleta d'articulacions i un ample moviment de registres
que, a les mans de Montserrat Gascón, van permetre apreciar les possibilitats
del seu instrument.
Felix Mendelssohn va ser
amic i col·lega de Drouet i havia estat alumne de Ludwig Berger, un deixeble de
Clementi. Aquests cercle de relacions encara es completa amb la seva amistat i
estada a la casa de William Horsley, l'amic i secretari de Clementi, i a la
fàbrica de pianos d'aquest, on va estar assajant el seu primer concert de dos
pianos amb Ignaz Moscheles. Possiblement no va tenir una relació directa amb
ell, ja que el 1829 Clementi havia traslladat la seva residència a Lichfield,
però el coneixement entre un i altre és evident. Les tres Romances
sense paraules que van interpretar la Montserrat i la Marina son
arranjaments anònims del segle XIX. La primera d'aquestes romances va ser
dedicada per Mendelssohn a Sophie Horsley, una de les filles.
Jan Antonín Stamic
(Antoine Stamitz, segons la transcripció francesa) va ser un compositor nascut
a Bohèmia el 1750, llavors part del Sacre Imperi Romano Germànic. Malgrat ser
un violinista virtuós, va escriure molta obra per a flauta, l'instrument de
moda en aquell temps, especialment entre els aficionats masculins. L'Amoroso per
a flauta sola que va interpretar la Montserrat Gascón forma part dels Capricis
per a flauta en forma de sonata, Op. 2 segons l'antiga edició francesa
de Baillon. Aquesta peça, com va explicar la intèrpret, és adequada per
mostrar les possibilitats sonores i expressives de l'instrument, com va
explicar i va demostrar a continuació la intèrpret.
El programa va finalitzar
amb la cavatina “Robert, toi que j’aime”, de l’òpera Robert le
diable de Giacomo Meyerbeer (1791-1864). La versió era de Louis Drouet
i, per acabar-ho d'arrodonir, cal dir que Meyerbeer, als 11 anys, havia rebut
classes directament de Clementi. Aquesta obra exquisida és un bon exemple de
com es difonia la música en aquella època a través de versions instrumentals
adaptades a diferents instruments i circumstàncies. La versió està molt ben
escrita per als dos instruments.
En la interpretació que
ens van oferir la Montserrat i la Marina cal destacar en primer lloc la seva
complicitat i compenetració com a duo. En la seva interpretació individual, la
Montserrat Gascón mostra un domini de la flauta de vidre, un instrument que
difereix completament de la flauta moderna. Com ella mateixa explica, una
dificultat afegida és el seu pes superior i el tipus d'afinació allunyat del
temperament igual al que estem acostumats. La seva sonoritat és clara i
transparent, com suggereix el mateix material de què està construïda. Per la
seva banda, Marina Rodríguez té un domini absolut del piano Collard que
es tradueix en una claredat de toc i d'equilibri sonor que supera les
indefectibles irregularitats d'un instrument que, malgrat l’excel·lent
restauració, son inherents a la seva antiguitat. La seva empatia li permet
adaptar-se a les característiques particulars de cada instrument sense esperar
una resposta comú o estàndard.
Tot el recital va ser
seguit amb molt interès i concentració per part d'un públic força nombrós. En
resposta als aplaudiments, les intèrprets van oferir com a bis la cançó
catalana El testament d'Amèlia, en un arranjament de Marina
Rodríguez.
***
Finalitzada aquesta
temporada, només ens queda agrair al Conservatori Municipal de Música de
Barcelona, al seu director i a tot l'equip, tota la seva bona disposició,
col·laboració i compromís amb la nostra associació per permetre que aquest
cicle hagi arribat a la tercera edició. També vull remarcar la recepció del
públic, el seu interès i la capacitat d'escolta. Fem extensiu aquest
agraïment als excel·lents músics que han participat en aquests concerts i han
confeccionat programes específics, diferents dels que solen tenir habitualment
en el seu repertori. Tot plegat ens anima a continuar amb un projecte que
creiem útil per el professorat, l'alumnat i la ciutadania en general, encara
que ens moguem en un àmbit tan minoritari com és avui la música dita
"clàssica". És una tasca de difusió musical i cultural necessària que
no sempre està prou reconeguda ni remunerada.
Sota el títol De Clementi als nostres dies, el divendres 24 d'octubre vàrem gaudir d'un recital força singular.
L’Adriana Alcaide i la Megumi Tanno, catalana i japonesa, van coincidir al
Conservatori de La Haia i des de fa anys fan música juntes. Encara que
especialitzades en música barroca i clàssica, també interpreten música
romàntica i contemporània.
Una de les novetats de la sessió que van oferir és precisament el diàleg
que es pot establir entre la música actual i la música pretèrita sobre
instruments antics. És una proposta que aporta una nova mirada sobre les possibilitats interpretatives de la música de diferents èpoques, unides a través d'instruments singulars. De fet, tota la música que s’interpreta avui dia pot considerar-se
contemporània, encara que tingui més de dos segles, perquè la interpretació és quelcom
actual i viu. Només la partitura és antiga.
El recital, com diu el seu títol, contenia música de Clementi (1784) fins a l'actual de Kuniko Takahashi (2023), tota ella interpretada en un piano Collard & Collard de 1847 i un violí de 1998, rèplica d'un Guarnerius del segle XVIII. Tot plegat, una proposta sorprenent, d'estils variats, que abordava classicisme, romanticisme i contemporaneïtat sota el paraigües de Clementi.
Clementi va escriure 25 sonates per a piano i violí (amb l'alternativa de la flauta en ocasions). Una música poc coneguda destinada majoritàriament a l'àmbit domèstic on el piano té el paper principal. Les dues sonates que ens van interpretar són especialment interessants per la seva construcció i la seva bellesa. Certament, la part de piano té molta responsabilitat i presenta sorpreses, però el violí no es limita a acompanyar, sinó que dialoga sovint i té moments de protagonisme. Adriana va saber aprofitar aquests moments amb un so potent i una gran expressivitat. Les dues artistes van construir la interpretació amb claredat i amb una gran complicitat.
Les Sonatines Op. 36 de Clementi han estat i son encara unes de les obres més interpretades pels estudiants de piano als seus inicis. Megumi ens va proposar una divertida confrontació: la famosíssima primera Sonatina i la rèplica humorística que en va fer Erik Satie amb la seva Sonatina burocràtica 120 anys més tard. Però la sorpresa no acabava amb aquest paral·lelisme: les intèrprets van escenificar l'obra de Satie amb la lectura des textos que conté la partitura. L'Adriana va mostrar la seva faceta més escènica amb una tranquil·litat i desimboltura pròpies d'algú habituat a expressar-se en públic.
Les 3 Romances per a violí i piano de Clara Schumann van representar el període romàntic, situades en el moment més pròxim al piano Collard & Collard, late Clementi que protagonitza el cicle Con spirito. Son obres breus, de gran inspiració, que en algun moment ens evoquen la música de Brahms.
En l'apartat de música contemporània, Megumi Tanno va interpretar el Preludi i Fuga de qui escriu aquesta ressenya, una obra que en sí mateixa conté una transversalitat temporal, ja que recupera un gènere especialment habitual en el barroc, però amb sonoritats actuals. Megumi en va fer una lectura molt personal, amb molta flexibilitat i sonoritats delicades. Aquest obra va servir per iniciar el recital. Per acabar-lo, les artistes van interpretar una obra de la compositora japonesa Kuniko Takahashi, composta i dedicada a elles el 2023. Es tracta de la Fantasia mossàrab per a violí i piano, una peça suggeridora, somiadora i amb colors i sonoritats que evoquen allò que el seu títol proposa. La interpretació de la Megumi i l'Adriana va mostrar el sentiment i la gran experiència que tenen com a duet.
J.J.
El recital complet es pot escoltar al canal de Youtube del Conservatori:
El divendres17 d'octubre va tenir lloc el primer concert del III cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. Aquest recital va anar a càrrec de Marius Bartoccini, un gran músic i intèrpret de clavicèmbal, fortepiano i piano. Bartoccini, originari d'Udine, té una ampla formació musical també en els àmbits de la direcció i de la composició, a més de ser un estudiós de la història de la música i de l'evolució i la tecnologia dels instruments de tecla. Els seus coneixements en aquest àmbit es fonamenten en la seva gran formació musical, però van molt més enllà de la teoria i es desenvolupen a partir de l'experiència interpretativa sobre instruments específics de cada època i estil. Això l'ha portat a crear una col·lecció pròpia d'instruments de tecla de diversos períodes sobre els quals pot experimentar directament l'especificitat i singularitat de la música dels compositors segons l'instrument més adequat al seu llenguatge i arribar a conclusions que superen l'especulació teòrica.
El seu programa, titulat L'entorn pianístic de Clementi, girava a l'entorn d'alguns compositors-pianistes que van formar part de l'ambient cultural europeu contemporani de Muzio Clementi i que van tenir connexions més o menys directes amb ell. Tots plegats formen part d'aquest moviment pianístic que va transformar el llenguatge musical i que, lamentablement, han estat oblidats o amagats sota la popularitat de compositors tan coneguts com Mozart o Beethoven. La nostra feina i la de persones com Bartoccini és fer aflorar aquesta música i aportar una nova lectura de l'evolució de la història de la música superant els tòpics construïts especialment amb la narrativa del romanticisme i mantinguda fins avui.
La primera obra, els Musical Characteristics op. 19 de Clementi, és un quadern publicat el 1787 que conté 12 Preludis i 6 Cadències a l’estil de diversos autors contemporanis seus: Haydn, Mozart, Sterkel, Kozeluh, Vanhal i el mateix Clementi. En aquesta ocasió vàrem sentir només els preludis. Podem considerar aquesta obra un exercici d’estil amb un toc d’humor. Si no, perquè s’havia de citar a ell mateix? El cas és que mostra alguns compositors molt coneguts a l’època i el coneixement que Clementi tenia del seu estil interpretatiu.
Étienne Méhul (1763-1817) va ser conegut especialment per les seves òperes i ha quedat pràcticament fora del relat de la història del piano. La sonata que va interpretar Bartoccini, però, mostra el caràcter expressiu, apassionat i avançat per la data en què va ser escrita, el 1783, quan el compositor només tenia 20 anys. Podem dir que obre el capítol de l’escola de piano francesa, força relacionada amb l’escola anglesa degut a l'estil dels instruments. No consta si entre ell i Clementi hi va haver una relació directa, però sí que va compartir un bon nombre d’amistats del seu cercle, com Cherubini, Pleyel, Viotti, etc.
El txec Jan Baptista Vanhal (Bohèmia 1739-Viena 1813), quasi coetani de Haydn, va ser un prolífic compositor que seria un dels primers referents de l’escola de Viena. A partir de 1780 va escriure molta música de cambra i de piano, sent un dels primers músics independents, com ho era Clementi a Londres. La seva música té un caràcter expressiu, molt relacionada amb el moviment Sturm und Drang. És evident que Clementi coneixia i apreciava la seva música, com queda patent en els dos Preludis que formen part del quadern Musical Characteristics citat anteriorment.
El cas de Jan Ladislav Dussek, nascut també a Bohèmia (1760-1812), és novament un d’aquests personatges que la història no ha reconegut en tota la seva importància i dimensió. Va viatjar per tota Europa i Rússia com a pianista i la seva vida és absolutament novel·lesca. A Londres va influir en el desenvolupament del piano, associant-se amb el fabricant Broadwood i va establir amistat amb Clementi, a qui li va dedicar diverses sonates. Abans de la Revolució francesa havia estat a Paris, on havia set favorit de Maria Antonieta. Després de l’execució de la reina el 1793, va escriure La Mort de Marie Antoinette op. 23, una obra descriptiva, dedicada a la seva mort. A la partitura, juntament amb la música escriu frases o didascàlies que descriuen cada un dels episodis del suplici, des del seu empresonament a la caiguda de la guillotina, representada amb un sobtat i dramàtic glissando descendent. Com diu Marius Bartoccini, el moviment que tanca l'obra, un Allegro maestoso, suggereix un distanciament del compositor amb l'Ancient régime.
El darrer compositor és l’irlandès John Field (1782-1837). Va ser un dels deixebles més cèlebres de Clementi i hereu i transmissor de la seva tècnica. Pianista brillantíssim, és considerat el creador del Nocturn, forma típicament romàntica que Chopin desenvoluparia posteriorment. Veurem que té les mateixes característiques: una llarga, somiadora i lliure melodia acompanyada per arpegis o acords desplegats.
Parlar de la interpretació de Marius Bartoccini no és parlar només d'un músic amb un gran bagatge musical i dotat d'una gran tècnica sobre el teclat. És, sobretot, considerar la seva qualitat narrativa, el seu fraseig impecable, quasi una interpretació operística que dona peu a passatges recitatius, cadències, respiracions i articulacions retòriques que de ben segur formaven part de l'estil de l'època, tal i com ho entenien Clementi i els compositors que formen part del programa. Bartoccini té una comprensió clara del caràcter de cada fragment musical i en cap moment se li escapa el sentit del que ens està explicant. La seva oratòria musical atrapa l'oient cap a una escolta activa i concentrada. Les seves intencions van arribar al públic amb eficàcia i qualitat sonora amb aquest piano Collard & Collard, un instrument singular, amb característiques que el situen a cavall entre el classicisme i el romanticisme. El públic va reaccionar amb calidesa ja des de la primera obra, en què es van sentir alguns bravos barrejats amb els aplaudiments.
En resum, un concert reeixit i exitós que mereix el nostre reconeixement.
En aquest enllaç podeu llegir un article de Marius Bartoccini sobre el programa
UN VIAJE MUSICAL CON MUZIO CLEMENTI. ENSAYO BIOGRÁFICO
Per què una biografia de Clementi?
La vida de Clementi ocupa exactament el període musical habitualment conegut com a Classicisme.
Clementi va ser un home polièdric i cosmopolita que va reunir en sí mateix moltes facetes des de les quals podem contemplar la seva època. Va ser pianista, director, professor, compositor, promotor musical, editor i fabricant de pianos. Per què la història l'ha mantingut al marge del relat? Veurem que la història de la música i, concretament la història del piano, haurien estat diferents sense la seva figura. Això és una cosa que desvetllem en aquestes pàgines.
El llibre se centra en la vida del compositor i, en general, manté un ordre cronològic. Tot i això, alguns capítols i alguns epígrafs trenquen aquest ordre per introduir explicacions relatives a la història, a l'època, a diferents aspectes de la música o a activitats concretes del compositor que abasten llargs períodes temporals. També trobem anàlisis musicals més o menys detallades de moltes de les seves composicions.
Així, el text s'adreça a un públic divers, que va des de l'aficionat a la història i la música fins al lector més especialitzat o estudiant. Normalment hem agrupat les anàlisis tècniques perquè el lector les pugui saltar si no són del seu interès o comprensió. En qualsevol cas, s'ha intentat citar i comentar totes les obres de Clementi, ja que ofereix una visió completa de la seva indiscutible qualitat artística. En molts casos, les anàlisis poden tenir finalitats didàctiques o servir com a guia d'audició.
Tota la feina està molt documentada, però ens hem permès introduir opinions i punts de vista personals. D'aquí ve el subtítol d'ASSAIG BIOGRÀFIC.
S'han escrit poques biografies completes de Muzio Clementi. La més coneguda i de referència per a estudiosos és la de Leon Plantinga, del 1977. Des d'aleshores no han aparegut noves biografies, encara que s'han publicat molts articles i estudis monogràfics, així com enregistraments de gairebé totes les seves obres que es poden trobar fàcilment per internet. La majoria d'articles estan en anglès. Faltava una biografia exhaustiva en castellà que recollís gran part de la informació publicada, recuperés fonts i trenqués molts dels tòpics esbiaixats que el relat històric ha anat transmetent en una copia-enganxa acrític.
FITXA
AUTORS: Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo i Marina Rodríguez Brià
TÍTOL: Un viaje musical con Muzio Clementi. Ensayo biográfico
IDIOMA: Castellà
FORMAT: 17 x 24 cm
NOMBRE DE PÀGINES: 500 (amb il·lustracions en color i en B&N)
Els autors són membres fundadors de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona amb què duen a terme una gran activitat de divulgació i investigació, tant sobre la música i la trajectòria de Muzio Clementi com sobre els pianos Clementi & Co i la seva època.
Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
Pianista, compositor, Professor Superior de piano i Màster en Musicologia i Educació musical per la UAB. Des del 1996 al 2012 ha estat director del Conservatori Victòria dels Àngels de Sant Cugat, on ha estat professor durant trenta-dos anys i ha impulsat projectes pedagògics. Té publicades composicions seves i articles sobre música.
Marina Rodríguez Brià
Pianista i investigadora. Llicenciada en Música i Filologia Francesa. Publica articles a revistes especialitzades i dóna conferències i recitals. Ha comissariat diverses exposicions. La preparació d'un disc el 1998 amb obres de Muzio Clementi va despertar el seu interès per aquest compositor. Estudia escriptors i artistes del segle XX. Ha actuat a Europa i Amèrica i ha enregistrat tretze discos.
Fa anys que volíem visitar el museu del piano a Limoux. Aquest estiu ho hem pogut fer.
El Musée du Piano va ser iniciat el 1964 per iniciativa de l'Associació francesa d'afinadors i reparadors de pianos (AFARP) que posteriorment es va transformar en Europiano France.
A principis dels anys 2000, el fill d'un afinador de pianos de Carcassona va posar en contacte els membres d'EuroPiano França amb l'alcalde de Limoux, Jean-Paul Dupré, qui va decidir instal·lar el futur museu a l'església de Saint-Jacques, construïda al segle XIV pels dominics, restaurada al segle XIX i desacralitzada al segle XX.
Jean Jacques Trinques, la pedra angular del museu i un gran coneixedor de la història del piano, fa una ressenya dels pianos del museu i ofereix una visió general dels instruments. Situant-los en el seu context històric, explora les innovacions i les solucions dels fabricants de pianos en resposta a les demandes de l'època.
El museu es va inaugurar el 2002 i el 2009 va afegir un auditori de 170 places situat al cor de l'església. Cada any, durant l'estiu, s'hi programen una desena de concerts.
L'espai és magnífic: una església del gòtic tardà del sud, d'una sola nau molt ampla
Conté més d'un centenar de pianos, a més de peces, eines, miniatures, etc. Els pianos francesos representen la major part de la col·lecció i s'hi troben exemplars molt especials, com barreges de piano i harmònium, pianos amb pedaler, pianos d tauls, de cua, verticals, amb teclat plegable, pianos de viatge, etc.
És un museu de visita recomanada i obligada pels aficionats i els professionals del piano.
I si aneu a Limoux, no us perdeu la visita al Musée Petiet, un petit museu d'art dedicat principalment a la pintora Marie Petiet (1854-1893) i altres artistes del segle XIX.
El dijous 26 de
juny va cloure el cicle de concerts Ressonàncies del temps. El piano
Érard de la Fundació, en diàleg, organitzat per l’Associació Muzio
Clementi de Barcelona i la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Aquest cicle ha servit
per presentar la restauració del piano Érard de la mateixa Fundació, impulsada
per la nostra Associació i realitzada pel mestre pianer Jaume Barmona.
Cada concert va estar
precedit de breus conferències que situaven i posaven en relleu diferents
aspectes relacionats amb l’instrument, el repertori o el palauet on es troba el
piano.
El primer recital, Presentació del piano Érard de la Fundació Julio Muñoz
Ramonet, va ser a càrrec de la
pianista Marina Rodríguez Brià, membre de l’AMCB i estudiosa del piano a
Barcelona. Va oferir un programa constituït per obres de Muzio Clementi, Felip
Pedrell, Matilde Escalas i Erik Satie. La seva àgil presentació de les obres i
la seva magnífica interpretació van captivar i emocionar el públic. La
conferència inicial va anar a càrrec de Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de
l’Associació, que va parlar del piano Érard i de la seva història.
El pianista Emili
Brugalla va oferir el segon concert, Sons
de Barcelona: El Piano Érard en diàleg amb la ciutat,que va estar constituït per obres de Granados i de Mompou, brillantment
interpretades. La musicòloga Imma Cuscó va introduir la sessió amb una
conferència ben elaborada en què relacionava l’instrument i el repertori amb
els sons de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX.
El darrer recital, Virtuosisme i Poètica: Liszt, Chopin i Mendelssohn al Piano Érard, va anar a càrrec de la pianista Ester Lecha, que
va oferir un repertori de pianisme romàntic amb obres de Mendelssohn, Chopin i
Liszt, precedit d’un Preludi i Fuga del Clave ben temperat de J. S. Bach, tot
interpretat amb una gran tècnica i musicalitat. Lecha va introduir les obres
lligant el sentit del programa. La xerrada inicial la va protagonitzar la
historiadora de l’art Mireia Freixa, que va parlar dels pianos a les cases i va
captar l’interès del públic amb la seva naturalitat.
En els tres actes es va
omplir completament la bella sala del piano, un espai íntim d’una casa que està
a l’espera una imminent reforma que la obrirà definitivament a la ciutadania.
El primer pas, però, ja s’ha produït amb la recuperació del gran piano de 1882.
Barcelona compta a partir d’ara amb un nou i magnífic instrument històric.
.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
