El Pleyel de Santa Eulàlia de Ronçana

El divendres 10 d'abril, la Marina i jo vàrem tenir l'ocasió de participar dins del cicle de música clàssica "Eulaliana", que es celebra cada any a Santa Eulàlia de Ronçana. L'origen de la nostra col·laboració té lloc quan, a través d'una ex-alumna de piano de la Marina, ens assabentem de l'existència d'un piano antic que es troba a la biblioteca d'aquesta població i que, pel que sembla, ningú vol tocar. 

Un dia l'anem a veure i descobrim que es tracta d'un meravellós Pleyel de gran cua de finals del segle XIX. La curiositat ens porta a establir contacte amb la regidora de cultura, Sra. Isabel Valls amb qui, després d'algunes converses, arribem a la conclusió que podria ser interessant organitzar una sessió musical que posi en relleu l'interès històric i artístic de l'instrument i que obri la possibilitat de la seva recuperació, tal vegada a través del mecenatge. Així s'incorpora al cicle el concert "Al voltant d'un piano: A través del Pleyel", on la Marina ofereix un programa adaptat a les circumstàncies i jo faig una xerrada prèvia per explicar què és piano i quin és el seu valor patrimonial.

Malgrat que l'instrument no està en les millors condicions, es fa una posada a punt que permet que sigui tocat i que en mans de la Marina pugui sonar musicalment. El concert és un èxit. La música flueix per sobre de les limitacions del piano i la Marina, amb la seva capacitat de comunicació, captiva el públic des del primer moment. En finalitzar el concert la regidora, molt contenta, em diu: "s'ha posat el públic a la butxaca". I realment, els comentaris que sentim al voltant de la copa de cava que es serveix al final, van tots en aquesta direcció.

El programa que va oferir la Marina va ser variat i adequat a les necessitats de la sessió. Per aquest motiu no havia estat prèviament escrit. Ella volia inspirar-se fins al darrer moment segons la resposta que pogués obtenir del piano. El que sí tenia clar és que calia relacionar les obres i autors amb Pleyel. D'aquesta manera va anar presentant les obres i fent comentaris adients a cada una d'elles, cosa que també va apropar el públic al contingut del concert. Va dividir el recital en tres etapes: l'etapa del fundador Ignaz Pleyel (1757-1831), la del seu fill Camille i la de l'època del piano de Santa Eulàlia, etapa Pleyel-Wolff. 

Relacionada amb la primera, va començar interpretant un Preludi i la Sonata op 10 n. 1 de Clementi, compositor que tenia una gran amistat amb Ignaz Pleyel. Ambdós músics compartien l'interès per l'edició musical i la fabricació de pianos. A continuació va tocar una desconeguda i breu Sonata en Si bemoll major del mateix Ignaz Pleyel que va fer les delícies de l'auditori per la seva frescor, ressaltada, això sí, per la qualitat i lleugeresa de toc que la Marina imprimeix especialment en el repertori clàssic. 

Després, en una incursió en el període romàntic i relacionada amb la segona etapa, va tocar un Nocturn de Chopin, compositor conegut per la seva amistat amb Camille Pleyel, el fill gran d'Ignace i continuador del negoci. Camille va fer cèlebre el seu saló Pleyel i, posteriorment, la primera Sala Pleyel, espais on Chopin va actuar en diverses ocasions. 

Seguint amb la "ruta" Pleyel, va interpretar el Clair de Lune de Debussy, un altre autor que apreciava els pianos Pleyel i que ja coïncideix amb l'etapa de l'instrument de Santa Eulàlia: 1884. L'obra va sonar esplèndida malgrat les limitacions del piano. Això ens ha de fer reflexionar sobre algunes qüestions del conceptes de so, però ho deixarem per a una altra ocasió. També, coincidint amb l'etapa Pleyel-Wolff, va interpretar El Puerto d'Albéniz, obra que es va estrenar a la Sala Pleyel. Per acabar, a petició dels aplaudiments del públic, va interpretar la Danza del Molinero de Manuel de Falla, un altre admirador de la firma Pleyel.


Fragment del reportatge de Canal SET

Pel que fa a la meva conferència prèvia, la meva intenció era transmetre la importància d'un piano a partir de la complexitat de la seva construcció i ressaltar el valor patrimonial de l'instrument. El Pleyel de Santa Eulàlia va ser donat fa uns quants anys per Joaquím Brustenga i Etxauri, escriptor, advocat, empresari i actual alcalde de Santa Eulàlia. 

En aquest enllaç podreu descarregar-vos el dossier que vaig elaborar sobre el piano i on hi trobareu molta més informació.

EL PIANO PLEYEL DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA

Jaume Barmona, pianer

Jaume Barmona va aprendre l'ofici del seu pare, que va treballar en una de les últimes fàbriques de pianos de Barcelona. Tot i que a Catalunya ja no es construeixen pianos, en Jaume és un dels pocs hereus d'aquesta tradició centenària.



TV3 a la carta (enllaç extern)

Amor i voluntat

El passat dimecres 21 de gener va actuar a l'Aula Magna de l'EMMVA/Conservatori de Sant Cugat el Carthage Choir de l'universitat Carthage de Kenosha, Wisconsin. Van ser convidats pel director de la Coral del conservatori, Raimon Romaní, dins d'una oferta promoguda per la Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC).

La coral del conservatori va obrir el concert amb una petita intervenció de tres obres, dues de les quals pertanyents al Magníficat de Raimon Romaní. En aquesta ocasió van demostrar el seu creixent nivell de qualitat amb una sonoritat més potent i compacta que anys enrere. Les veus masculines comencen a tenir més presència i seguretat, tant per l'augment de cantaires com per la seva seguretat i l'augment paulatí de la seva edat. Cal tenir en compte que és un cor format per joves d'entre16 i 21 anys aproximadament, edat en què, especialment en els homes, no s'ha desenvolupat completament la veu.

A continuació va actuar el cor convidat. Van ser rebuts amb molts aplaudiments. Els joves de la Coral del conservatori, ara com a públic, van escalfar amb intensitat l'ambient d'un concert que, per si mateix, ja tenia possibilitats d'esdevenir un èxit. 

Un èxit merescut, perquè el Carthage Choir és un cor d'un altíssim nivell, amb una afinació absoluta i una sonoritat potent i compacta. Queda clar que l'afinació té a veure amb la sonoritat ja que els acords sonen claríssims i nets, les dissonàncies perfectament consistents i el timbre tupit i homogeni. (Per cert, el "diapassó" el donava una cantaire que devia tenir oïda absoluta.)

El director, Eduardo Garcia Novelli, d'orígen argentí, té un control absolut del gest i una capacitat comunicativa de primer ordre, cosa essencial en un director, sigui de cor o d'orquestra. Ho va lluir també amb la seva simpatia guanyant-se el públic.

El concert va incloure obres de diferent tipus: repertori ibèric en les diferents llengües, inclòs el català amb una versió molt interessant de Robert Sieving de El desembre congelat, repertori sacre i profà contemporani, repertori americà i internacional. Van jugar amb petites "performaces" com el ball d'un tango, alguns "solos" de cantants, l'ús d'instruments en algunes cançons (piano, oboè, violí, percussió), tot a càrrec dels propis membres del cor.

El mestre Garcia Novelli va felicitar la Coral del conservatori i va quedar sorprès pel nivell obtingut tenint només un assaig a la setmana. Cal tenir en compte el Carthage Choir ho fa tres cops per setmana i està format per joves universitaris, és a dir, d'una mitjana d'edat 5 anys superior a la nostra coral.

Una reflexió: 

Malgrat que els professors sempre ens queixem del rendiment dels alumnes, cal reconèixer l'esforç que fan molts dels nostres joves del conservatori, especialment aquells que s'involucren de ple en la música. Només cal donar una ullada a la jornada d'un alumne de primer o segon curs de batxillerat, que entra a l'institut a les vuit del matí i surt del conservatori a les deu de la nit, al menys dos o tres cops per setmana. Explica potser perquè els alumnes que fan música són en general bons estudiants? 

Amor i voluntat.