diumenge, 13 d’octubre del 2024

Primer recital del II cicle Con spirito

 

Nexus Piano Duo. Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández.

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Primer recital

11 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Intimitat i complicitat al piano
Nexus Piano Duo
Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández, piano a 4 mans

El divendres 11 d’octubre va tenir lloc el primer recital de la segona edició del cicle Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El cicle gira a l’entorn del compositor Muzio Clementi i del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat pel Sr. Curro Bultó,  que l’associació va fer restaurar el 2022 al pianer especialista Jaume Barmona. A través d’un conveni de col·laboració entre l’associació i l’IMEP, aquest piano es troba a disposició del conservatori per el seu ús musical i educatiu a l’abast de la ciutat.

El concert inaugural va ser a càrrec del Nexus Piano Duo, format per Mireia Fornells  Roselló i Joan Miquel Hernández Sagrera, una parella d’excel·lents pianistes que porten més de dues dècades interpretant música per a dos pianos y per a piano a quatre  mans. La seva qualitat tècnica i musical va quedar palesa en la interpretació del repertori de quatre mans especialment dedicat a aquest cicle. Van interpretar tres obres de Muzio Clementi, les Sonates Op. 3 n. 1 i 2, la Sonata  Op. 14 n. 3, una de Ferran Sor, la Sonata: Duets sobre melodies sueques, i el Rondó en La major, D.951 de Franz Schubert.

La major part de les obres per a piano a quatre mans de Clementi correspon a la primera època. Les Sonates Op. 3 són de 1779, quan estava començant a guanyar la seva fama a Londres. Encara no havia viatjat a Viena, però l’estil mostra ja una personalitat més enllà de les influències. Són sonates molt ben construïdes on els dos pianistes tenen un paper dialogant i ben repartit, amb melodies inspirades i efectes orquestrals. 

Ferran Sor és conegut sobretot per la seva obra per a guitarra, però de 1815 a 1823 va viure i va treballar a Londres on va quedar enlluernat per la seva escola pianística, representada especialment per Clementi, Cramer, Dussek i Kalkbrenner. Una de les intencions del seu mètode de guitarra serà traslladar a aquest instrument els progressos fets per aquests pianistes. Gairebé totes les obres per a piano de Sor són d’aquest període. Així, la seva Sonata està empeltada del pianisme de la London Pianoforte School, amb l’afegit de la seva sensibilitat per la temàtica popular i per la dansa, que quasi convida a ballar. Cal recordar que anteriorment, a Barcelona, Sor havia estat mestre de dansa i que posteriorment va escriure importants ballets que van tenir gran èxit a Paris, Londres i altres ciutats europees i, fins i tot, a Moscou. L’obra és brillant, alegre i optimista, plena de contrastos temàtics i d’una notable extensió formal. Els intèrprets van fer arribar a l’audiència aquest contingut que dominen perfectament.

La obra per a piano a quatre mans de Franz Schubert és un repertori important i ineludible. És el compositor que hi va dedicar més composicions a aquesta formació amb obres d’una gran qualitat, que van des de les danses i marxes a obres de gran extensió formal, com sonates, obertures, variacions o fantasies. El Rondó en La major, D. 951, va ser publicat inicialment com a Op. 107 i és un exemple molt representatiu de la seva música tardana que amb una aparent amabilitat, amaga un dolor intens. La interpretació de Nexus Piano Duo va reflectir perfectament aquesta emoció amb una perfecta compenetració tècnica. Cal dir que el so del piano Collard va ser molt adequat per aquesta música.

La Sonata Op. 14 n. 3 de Clementi és una de les obres més concertístiques del seu repertori per a quatre mans. Escrita el 1785 i publicada l’any següent a Londres pel propi autor, està dedicada a Marie Victoire Imbert-Colomès,  la jove amb qui Clementi havia tingut una fallida relació sentimental a Lyon un any abans de la composició. L’obra, d’una dificultat més elevada que la resta de les seves composicions per a duet, devia haver estat escrita per ser tocada per ell mateix. Aquesta composició va ser interpretada per Cramer i Moscheles en l’homenatge que el món musical Londinenc va retre a Clementi a l’hotel Albion el desembre de 1827. Nexus Piano Duo va oferir una interpretació amb el caràcter i concertisme que de ben segur devien imprimir en el seu moment aquells dos grans pianistes amics de Clementi.






divendres, 5 de juliol del 2024

Articles a Sonograma

Han passat uns mesos des de l'última entrada. He estat molt ocupat amb diferents activitats i escrivint diverses coses, entre les quals un llibre que espero poder anunciar aviat. També he començat una col·laboració amb la revista digital Sonograma, convidat per la seva directora Carme Miró, a qui agraeixo la seva confiança.

La secció es titula Ars clavis i en ella parlaré de temes relacionats amb el piano, l'instrument, la música i, com no, de Muzio Clementi, el culpable de tot.

El primer article, del 23 d'abril, el vaig dedicar a presentar l'Associació Muzio Clementi de Barcelona, entitat a la qual estic vinculat com a membre fundador i vicepresident. El segon, de 29 de juny, l'he centrat en la figura de Clementi i l'aclariment del sentit de l'epitafi gravat a la làpida de la seva tomba a l'abadia de Westminster: "El pare del piano".


Fragment del retrat de Clementi. Carme Magem, 2017 


dilluns, 8 de gener del 2024

Trencant motlles: un piano Clementi & Co de set octaves de 1812

Publicat el meu article Breaking moulds: a seven-octave Clementi & Co piano from 1812 a la Revista Catalana de Musicologia. 




RESUM

L’estandardització de l’extensió del teclat del piano a set octaves i tres tecles (88 tecles) comença l’últim terç del segle XIX. Aquest creixement, encara que imparable des de la invenció de Bartolomeo Cristofori a principis del segle xviii, va ser alhora progressiu i irregular. Els experiments es van succeir i s’amuntegaven en diàleg amb una societat àvida de consum musical, amb les demandes dels compositors i amb la competència i col·laboració entre els mateixos constructors que intentaven obrir-se camí en un mercat absolutament creixent. En el relat de la història, convé aturar-se a observar i analitzar aquells casos singulars que destaquen o s’allunyen de les línies generals. Amb això podem entendre diferents realitats i no acceptar com a bona una veritat única i repetida. En aquest article ens referirem a un exemplar de piano vertical de la firma Clementi & Co, trobat a Espanya, que s’avança a l’evolució habitualment acceptada dels límits del teclat a Anglaterra.

ABSTRACT 

The standardisation of the piano compass in seven octaves and three keys (88 keys) began in the last third of the 19th century. This growth, although unstoppable since Bartolomeo Cristofori’s invention at the beginning of the 18th century, was both progressive and irregular. The experiments followed one after the other and piled up in dialogue with a society avid for musical consumption, with the demands of composers, and with competition and collaboration between the builders themselves, who were trying to make their way in an absolutely growing market. In the narrative of history, it is advisable to stop to observe and analyse the special cases that stand out or apart from the mainstream. By doing this one may explore other facts and not automatically give credence to a single oftrepeated assertion. In this article we discuss an upright piano from Clementi & Co which is found in Spain and which stands ahead of the usually accepted evolution of the keyboard compass in England.

English full text:

https://revistes.iec.cat/index.php/RCMus/article/view/150721/148510