JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.”
Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.
En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.
El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.
A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.
Acabo de llegir aquest llibre de Xavier Güell i m'ha semblat prou interessant com per fer una ressenya. En vaig tenir coneixement gràcies a l'entrevista que Xavier Grasset li va fer al seu autor el 8 de juliol de 2024 al programa Més 3/24, en el qual Güell parla amb coneixement i vehemència sobre el tema que tracta a la seva novel·la.
És una novel·la històrica en forma d'autobiografia fictícia en què el protagonista, Dmitri Xostakóvitx, repassa la seva vida mentre lluita per acabar la seva darrera composició, la sonata per a viola i piano Op. 147. L'obra està estructurada com si es tractés d'una òpera, en un Preludi, tres Actes amb un Intermedi entre el segon i tercer, una Coda i un Final. El títol coincideix amb un documental canadenc dirigit per Larry Weinstein el 1997 (The War Symphonies: Shostakovich Against Stalin)
És evident que Güell fa servir la narració per transmetre els seus propis interessos i preferències i, òbviament, ho fa amb el coneixement de la seva pròpia experiència professional. En aquest sentit, malgrat la subjectivitat, l'obra manté un rigor musical adequat per a especialistes i prou comprensible per a aficionats, sense caure en la pedanteria. La personalitat i els patiments de Xostakóvitx queden ben reflectits en la novel·la, així com la història de la Unió Soviètica de Stalin i dels seus miserables aduladors. És força dur pensar en la brutalitat a la qual van estar sotmesos artistes, músics, escriptors i qualsevol tipus d'intel·lectual sota un règim que, lluny d'alliberar els russos de la repressió zarista, els va continuar sotmetent a l'opressió més extrema i arbitrària, mantenint els privilegis de les classes dirigents del partit mentre el poble seguia patint de gana i, sobre tot, de llibertat. El que no queda del tot clar és fins a quin punt Xostakóvitx va ser prou valent per plantar cara a l'autòcrata o es va sotmetre al seu dictat. És evident que va haver de navegar entre dues aigües per sobreviure a la incertesa que aquest règim li ocasionava, però també aquestes dificultats van alimentar la genialitat de la seva obra. Tot això ho explica molt bé Güell al vídeo que acompanya aquesta ressenya.
No soc un gran partidari de la biografia novel·lada perquè sovint demana una rebaixa en el rigor històric, però entenc que això també serveix per arribar a un públic que podria tenir un interès molt allunyat d'aquests temes, especialment quan afecten a la cultura musical, on la poca formació general és la norma en el nostre sistema educatiu i en els mitjans de comunicació. En tot cas, la narració està ben lligada, manté l'interès dramàtic i està ben documentada. Només m'ha semblat que a la primera part del llibre hi ha una discordança entre el tipus de narrador y el discurs, ja que malgrat ser en primera persona, dona la sensació de ser l'adaptació d'un narrador omniscient. A partir del segon acte aquesta sensació desapareix i la narració intradiagètica funciona amb naturalitat.
Una altra cosa que personalment m'hagués estalviat son las confessions al lector al final del llibre. Segurament podrien desenvolupar-se en una biografia del propi autor Xavier Güell, que segurament té moltes coses interessants a explicar de la seva carrera musical, però, en la meva opinió, llegir-ho al final de la narració trenca l'impacte de la història i sembla un exercici innecessari de vanitat. En tot cas podrien funcionar com a pròleg. Si algú ha de llegir aquest llibre, li recomano que ho llegeixi abans d'entrar en la història de Xostakóvitx o ho deixi estar per un altre dia.
