dissabte, 6 de novembre de 2021

Una simfonia de Clementi a Catalunya!

L’ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA INTERPRETARÀ UNA SIMFONIA DE MUZIO CLEMENTI 

El diumenge 28 de novembre, l’OJC, sota el títol “La 5a simfonia de Beethoven amb Giulio Marazia” presenta un programa que inclou l’obertura del Barber de Sevilla de Rossini, la 2a simfonia de Clementi i la 5a de Beethoven. És una ocasió poc habitual per poder gaudir de la música simfònica de Clementi, tan poc coneguda al nostre país. Poca cosa cal dir sobre les dues obres tan conegudes del programa, però sí cal posar èmfasi en la composició de Clementi i en el seu context.

La fama de Muzio Clementi (1752-1832) es deguda especialment a la seva aportació al piano i, en especial, a l’obra més relacionada amb el món didàctic que encara avui és viu als conservatoris i escoles de música. Els darrers anys, afortunadament, la recerca musicològica i artística ha posat en evidència que la seva obra musical, no només va més enllà d’aquest àmbit on se l’havia situat, sinó que es tracta d’una obra d’extraordinària qualitat que s’avança en molts aspectes a la música del seu temps.

Un dels aspectes més sorprenents és que Clementi va ser un gran simfonista. El seu interès cap a la música instrumental i orquestral el va ocupar tota la seva vida. Cal tenir en compte que, ja des de molt jove, a més del piano va tenir sempre contacte amb la direcció d’orquestra.

Hi ha dos períodes en què Clementi es consagra més intensament a la composició orquestral. El primer es situa entre 1784 i 1795, del qual ens han arribat les dues simfonies opus 18. El segon abastaria aproximadament els anys 1813 a 1824, període del qual hi ha força referències a la premsa.

El cert és que d’un nombre indeterminat de simfonies, segurament força superior al que coneixem, només ens han arribat les citades opus 18, publicades el 1787 per Longman & Broderip, i quatre sense número d’opus (WO 32-35), numerades de la primera a la quarta. També ha arribat una obertura i un minuet pastoral, aquest últim probablement pertanyent a alguna de les simfonies perdudes. Tota aquesta obra orquestral, així com els concerts per a piano, no va ser impresa i s’ha perdut. Els treball d’Alfredo Casella i posteriorment de Pietro Spada han permès recuperar i reconstruir les quatre simfonies sense opus. Aquestes obres mostren un Clementi molt madur, capaç d’escriure una obra sòlida formalment, amb una rica instrumentació, riquesa melòdica i amb una expressió que apunta cap als simfonistes romàntics.

La relació de Clementi amb Beethoven és un dels capítols més interessants. Beethoven admirava les seves sonates, que tenia sempre a mà i feia estudiar als seus propis alumnes. En algunes de les primeres sonates del compositor de Bonn es pot apreciar directament la influència tècnica i formal de Clementi. Fins i tot, el quart moviment de la simfonia Eroica (1803) utilitza un tema derivat del tercer moviment de la Sonata op. 13 n. 3 de Clementi (1784). Entre ambdós compositors es va establir una relació de mutu respecte. La crítica de l’època els equiparava com a compositors de primera classe. Des de 1807 Clementi va ser editor de Beethoven a Londres i va publicar les primeres edicions d’algunes de les seves obres més importants. Així mateix, com a membre fundador de la Philharmonic Society de Londres, Clementi va dirigir moltes simfonies i obertures de Beethoven, entre les quals destaca l’estrena a Anglaterra de la 5a simfonia (1816).

Rossini apareix als programes de la Philharmonic Society a partir de 1817. El 21 d’abril de 1823, els dos compositors apareixen junts en un programa en què Clementi dirigeix una simfonia pròpia. Rossini tenia un gran respecte per Clementi i segons diuen, quan algú nomenava el seu nom, Rossini feia una genuflexió i corria al piano per tocar un tema de Clementi. 

Simfonia número 2 en Re major, WO 33

Adagio-Allegro
Larghetto Cantabile
Minuetto-Trio (Allegretto)
Finale (presto)

Com les altres simfonies, comença amb una curta introducció lenta que de seguida mostra l’habilitat expressiva de Clementi en l’ús de l’harmonia. Els temes de l’Allegro són alegres i dinàmics i, com és habitual en Clementi, amb un tractament contrapuntístic molt treballat en la part del desenvolupament. El segon moviment, també en forma de sonata, té melodies inspirades i atractives intervencions dels instruments de fusta. El tercer moviment és un minuet i trio amb caràcter d’scherzo. El tema principal del trio, presentat per les fustes, és el mateix de la Monferrina per a piano en sol M, op. 49 n.1, una elegant melodia d’estil italià. El Presto final és un dels moviments indiscutibles de totes les seves simfonies. Els temes sincopats que es mantenen al llarg del moviment, juntament amb les conduccions harmòniques i els clímax instrumentals fan que aquesta obra sigui un referent, comparable a les millors obres de Beethoven.

 ©Joan Josep Gutiérrez


Per saber-ne més:

La relació entre Beethoven i Clementi, un capítol poc conegut. 

Beethoven i el focus musical de Londres.



Diumenge 28 de novembre – 19 h

Lleida. Auditori Enric Granados

https://ojc.cat/