dilluns, 17 de juny del 2019

Recensió del llibre "El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona"

El 9 de maig es va presentar al Museu de la Música de Barcelona el llibre El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona.

Aquesta publicació posa a les mans dels especialistes i del gran públic un dels estudis més complets i seriosos, fins a la data, de la historia i del significat d’un dels constructors que podríem qualificar de més revolucionaris dins del context de la història del piano. El llibre està dirigit per Pablo Gómez Ábalos, qui aporta els articles El pianoforte Zumpe desde el teclado. Un estudio de fuentes, organológico y biomecánico i Bibliografía comentada sobre Zumpe y su pianoforte. Michael Cole, reconegut investigador i constructor de pianofortes i clavicèmbals, aporta l’article Johannes Zumpe, Gabriel Buntebart and their small pianoforte in context i la restauradora del piano, Kerstin Schwarz presenta els detalls de la restauració a The restoration of the square piano by Johannes Zumpe & Gabriel Buntebart, London 1776, Museu de la Música de Barcelona. El llibre està introduït per un article de la responsable de col·leccions i documentació del museu, Marisa Ruiz Magaldi, que repassa la història del museu i l’origen de l’exemplar Zumpe que ens ocupa, amb l’article El piano de taula Zumpe & Buntebart (1776) del Museu de la Música de Barcelona. Finalment, Gómez Ábalos elabora una fitxa tècnica dels diferents pianos Zumpe citats al llibre i es tanca la publicació amb una bibliografia especialitzada.
El llibre es presenta en una acurada edició de 276 pàgines, en format de 21 x 21, que inclou tres llengües, català, castellà i anglès, i il·lustracions en blanc i negre. Edita el Museu de la Música de Barcelona i Documenta Universitària. Una versió electrònica està disponible a la pàgina d'aquesta editorial.


Dels textos, m’agradaria destacar-ne alguns detalls que considero importants. En primer lloc cal dir que estan escrits amb claredat y rigor científic, tant pel que fa al contingut com a les referències. Pot ser que presentin algunes dificultats per al lector no especialitzat en temes de la mecànica del piano, ja que apareixen detalls i lèxic molt especialitzats en les descripcions. Aquestes descripcions, però, són essencials per contextualitzar el piano Zumpe dins de l’evolució del piano.

Un concepte interessant que es proposa és la independència del piano de taula entre els diferents tipus de piano, no simplement com un de tants experiments històrics o com un model de pas. El piano de taula és un instrument diferenciat que té particularitats sonores i mecàniques pròpies. Vull recordar que, des dels primers experiments de Zumpe a la dècada dels 1760, el piano de taula va evolucionar en paral·lel al piano de cua i al piano vertical i es va fabricar fins a finals del segle XIX, tot i que compartint les innovacions tècniques de la resta de pianos. Cent quaranta anys d’existència! El rescat actual dels pianos de taula de finals del segle XVIII i principis del XIX està recuperant unes sonoritats que s’havien perdut però que havien estat en la ment de molts compositors.

La idea que el piano de taula mereix un tractament diferenciat lliga també amb la falsa teoria de l’escola germànica derivada de Silbermann i exiliada a Anglaterra a causa de la Guerra dels Set Anys, el mite romàntic dels “dotze apòstols”.  Zumpe no va ser deixeble de Silbermann i el seu piano deriva de conceptes mecànics propis, més pròxims al pantaló i al clavicordi. L’acció simple d’un pilotí directament sobre el martell simplifica al màxim una mecànica que Cristofori, Silbermann i altres van desenvolupar, en la qual hi havia una palanca intermèdia, un escapament i un topall. Res d’això no es troba en el piano de Zumpe que, malgrat tot, respon amb delicadesa a les exigències dinàmiques i d’articulació. Per descomptat amb una gran diferència del piano modern! La recuperació de l’escapament i de la palanca intermèdia, derivaria poques dècades més tard en la mecànica de doble acció anglesa que tan èxit aportaria als pianos de taula de Broadwood, Clementi i d’altres. Però això ja és un estadi posterior.

Una altra idea que se’n desprèn és l’element social del piano Zumpe. La simplicitat i la mida del seu instrument el feia relativament econòmic i apropiat per a classes mitjanes. Era molt més barat que un clavicèmbal i es podia encabir en un espai petit. Així, la seva influència social va ser molt elevada i immediatament  molts constructors van agafar el fil per crear una de les indústries més importants de l’Anglaterra del canvi de segle. Tot plegat es correspon amb els canvis socials de les revolucions i la preeminència de l’Imperi Britànic en els àmbits comercials de l’època.

La restauració del model del museu, feta per Kerstin Schwarz, aporta molta informació addicional a la història d'aquest Zumpe i treu a la llum detalls molt interessants. Per exemple, l’anàlisi d’algunes modificacions posteriors apunta que aquest piano va formar part d’un “piano organitzat”, és a dir, un piano muntat sobre un petit orgue que podia sonar simultàniament o independent. Altres coses que descobreix la restauradora són les intervencions i modificacions fetes posteriorment per tal de “modernitzar” el piano. En la seva restauració s’ha recuperat al màxim les característiques originals prenent com a model diferents exemplars d’altres museus del món.

En resum, diria que la lectura d’aquest llibre ens aporta una visió més ampla de la història del piano i la revisió d’alguns tòpics instal·lats en ella. Una publicació recomanable per a tots els estudiosos de la música. La següent activitat obligatòria és anar al Museu de la Música de Barcelona i observar l’instrument i escoltar-lo en les ocasions en què es fa sonar.

Joan Josep Gutiérrez,  2019


El llibre es pot trobar a llibreries especialitzades, al Museu de la Música de Barcelona o a la pàgina www.documentauniversitaria.com


El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona
El piano de mesa Zumpe & Buntebart del Museo de la Música de Barcelona
The Zumpe & Buntebart square piano of the Museu de la Música de Barcelona
Pablo Gómez Ábalos (ed.)

dilluns, 3 de juny del 2019

Recital "At home" de l'AMCB


El passat divendres, 31 de maig, va tenir lloc un nou recital comentat de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB). La pianista Marina Rodríguez Brià va oferir un programa que relaciona Muzio Clementi amb la compositora vienesa Marianna d'Auenbrugger.

La relació de Clementi amb aquesta pianista i compositora es remunta a la primera estada del compositor italià a Viena, del desembre de 1781 al maig de 1782. En aquest viatge, Clementi va conèixer molts músics i personatges de la societat vienesa. L'anècdota més coneguda és el cèlebre duel musical que el va confrontar amb Mozart la Nit de Nadal davant de l'emperador Joseph II, recent arribat a la ciutat imperial. La seva estada a la capital austríaca li va servir per donar-se a conèixer com a pianista i professor, establir relacions amb músics, descobrir repertori musical, tractar amb editorials i alternar amb membres de la societat vienesa. 
Entre aquests, sembla que va freqüentar la casa de la família Auenbrugger, on sovint es feien trobades musicals amb els millors músics del país. Entre ells hi eren Haydn, Salieri i els Mozart. El pare, Leopod Auenbrugger, era un metge que va ser reconegut posteriorment per haver descobert l'exploració a través de l'auscultació percussiva. Les filles, Caterina Franziska i Marianna, eren pianistes i alumnes de Haydn i Salieri. 

Marianna Auenbrugger va morir prematurament a l'edat de 23 anys. Alumna de contrapunt d'Antonio Salieri, es va introduir en la composició tal vegada per pròpia iniciativa. La Sonata en Mi bemoll major és l'única obra seva que ens ha arribat i, segons el frontispici de l'edició, la primera i l'última. La qualitat i maduresa d'aquesta obra fa difícil creure que fos la primera, però no hi ha proves del contrari. Està escrita en un estil galant, molt pròxim a Mozart, però amb uns atreviments sonors molt singulars, com les harmonies produïdes per les appogiatures, ostensiblement dissonants. El segon moviment és d'un gran lirisme expressiu i el tercer moviment té una secció que prefigura els Ländler o Valsos de Schubert, amb un refinat aroma de romanticisme vienès.  Per retre-li homenatge, Salieri va fer editar la sonata a càrrec seu amb l'adició d'una Oda fúnebre per a veu i piano composta per ell mateix i dedicada a la malaurada compositora.



Clementi dedica a Marianna (Nancy) la seva sonata opus 8 núm. 1 en sol menor. Aquesta ofrena mostra una proximitat artística entre ells dos. És possible que Clementi, cèlebre professor, li hagués donat algunes classes o consells interpretatius durant la seva estada a Viena. La sonata és plena de tensió emocional, amb temes de gran bellesa i contrasts i silencis dramàtics. Segons la intèrpret d'aquesta sessió, Marina Rodríguez, la dificultat tècnica i virtuosística està completament al servei de l'expressió musical. Res no és gratuït. Va ser escrita després de la mort de Marianna? La jove pianista va morir l'agost de 1782 i la sonata es va publicar per Castaud a Lyon el desembre del mateix any. La passió desenfrenada i el final abrupte, tallat en sec, suggereixen la vitalitat de la joventut i la representació de la mort sobtada. De moment és una pregunta que queda sense resposta. El que sí podem afirmar és que la tonalitat de sol menor és utilitzada per Clementi en algunes de les seves sonates més apassionades i expressives, com l'opus 34 núm. 2 o l'opus 50 núm. 3, "Didone abbandonata".

La interpretació de Marina Rodríguez va ser intensa i emotiva, com demanen unes obres amb un segell tan personal. A la seva habitual força expressiva s'hi afegeix un element de domini del piano antic que pocs pianistes podrien resoldre amb tanta efectivitat, especialment amb una càmera movent-se i enregistrant a pocs pams de distància. És molt difícil controlar la sonoritat d'un piano de dos-cents anys que, per molt ben restaurat que estigui, presenta irregularitats i sorpreses en l'acció del mecanisme. Un mecanisme, per cert, que té una gran sensibilitat i una capacitat de repetició envejable per a un instrument tan antic i que mostra l'excel·lència del constructor. Com diu la mateixa Marina, és una aventura que ens trasllada dos segles enrere i ens permet gaudir la sonoritat del passat.




MARIANNA AUENBRUGGER (1759-1782)
SONATA en Mi bemoll major
.Moderato
.Largo
.Rondo. Allegro

MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
SONATA op.8 núm. 1 en sol menor (1782)
Dedicada a Marianna Auenbrugger
.Allegro
.Andante cantabile
.Presto






La sessió va comptar amb la presència d'un equip de televisió que prepara un petit reportatge sobre el projecte de recuperació de pianos Clementi i Collard que promou l'AMCB.


Joan Josep Gutiérrez

Relacionat: http://www.xavierfebres.com/2019/06/el-piano-clementi-reviscut-i-compartit.html