El cicle Con spirito es va tancar divendres 23 d’octubre amb l’actuació de la pianista Pilar Guarné, amb un recital sota el títol de Classicismepolièdric. La proposta reunia tres compositors que van coincidir a Viena entre el 1781 i 1782.
La compositora Marianne von Martínez (Viena, 1744-1812), d’ascendència
espanyola (avi) i italiana (pare), malgrat les limitacions professionals per raó
de gènere, va tenir un gran reconeixement al seu temps. Les composicions que
ens han arribat inclouen oratoris, cantates, misses, àries, motets, sonates i
concerts per a teclat i una simfonia.
La Sonata en Mi major per a teclat és una obra que data aproximadament
de 1763, destinada amb tota probabilitat al clavicèmbal o al Tangentenflügel.
Cal tenir en compte que els pianos d’Andreas Stein, que donarien pas a la posteriorment
coneguda mecànica vienesa, encara es trobaven en fase d’experimentació. El
mateix Mozart no va conèixer els pianos d’Stein fins al 1777. Malgrat la
influència de Haydn, el primer mestre de teclat de Marianne, la sonata, manifesta un
estil molt italià. Hi ha moments que sembla que escoltem Scarlatti. El pupil·latge
de Marianne va estar en mans del poeta Metastasio, amic íntim de la família, i
a Viena, a desgrat de Mozart, els
italians dominaven força el mercat. Mozart, dotze anys més jove, va formar part
del cercle musical de Marianne i la va reconèixer musicalment i, fins i tot, va
tocar a quatre mans amb ella.
Wolfgang Amadeus Mozart va escriure la Fantasia en re menor, K.397
el 1732, una època en què ja havia tocat els pianos d’Stein i era propietari d’un
Anton Walter. La sonoritat d’aquesta obra és clarament pianística, lliure, com
és propi d’una fantasia, i de caràcter narratiu. La tonalitat de re menor, en
Mozart, s’associa habitualment a la intensitat emocional, el drama i el dolor (Rèquiem,
Don Giovanni, Concert núm. 20...). Aquesta fantasia, però, obre la porta a l’optimisme
en finalitzar en re major. El manuscrit es va perdre i l’obra va quedar
inacabada; els darrers compassos van ser escrits per August Eberhard Müller
(1767-1817), compositor que va contribuir a la difusió del classicisme vienès, i,
per tant, no sabem realment com la va pensar Mozart. La brevetat del final fa
suposar que hauria estat més llarga. És una obra molt apreciada pels pianistes
i pel públic.
En el tercer lloc del programa, Pilar Guarné fa una proposta
atrevida i interessant. Agrupa tres danses alemanyes de Mozart i tres
monferrines de Clementi en un diàleg altern i continu, enllaçat amb breus transicions
escrites per ella mateixa que les uneixen sense solució de continuïtat. El resultat
és una obra plena de lògica discursiva, atractiva i alegra que va aixecar els
aplaudiments sincers del públic. Les Danses alemanyes i les Monferrines
provenen respectivament dels balls populars
del sud d’Alemanya (Baviera) i del nord d’Itàlia (Monferrato) i son un
clar exemple de composicions destinades al lleure, però també la prova de les
arrels populars de la música clàssica.
En el segon tram del concert, Guarné ens va oferir dues sonates tardanes de Mozart i de Clementi, obres de considerable dimensió que reuneixen les característiques més significatives de cada un, això sí, amb una significativa diferència temporal entre les dues.
La Sonata en si bemoll major, KV 570, de 1789, és la penúltima de les sonates per a
piano sol de Mozart i un exemple de l’escriptura mozartiana idiomàtica i
depurada. L’Allegro inicial té forma de sonata clàssica, amb una
escriptura neta que alterna delicats passatges melòdics dialogats entre les dues,
mans amb moments homofònics que recorden una escriptura operística. El segon
moviment és un Adagio en forma de rondó, reflexiu, amb melodies inspirades,
canvis de registre i un pla harmònic general (mi bemoll major, do menor, la
bemoll major) que presenta un paisatge variat, però de gran tranquil·litat. En
aquest moviment, la interpretació de Pilar Guarné va ser especialment
inspirada. La sonata finalitza amb un rondó Allegretto de caràcter haydinià,
amb algun passatge sorprenentment cromàtic.
Les Sonates Op. 50 de Clementi tanquen el seu catàleg oficial,
encara que no son les últimes obres escrites per ell. Possiblement ja estaven planificades
com un segon quadern de les Op. 40, de 1804, i ofertes a l’editor Härtel el
1809. Les marques de metrònom, posteriors a 1815, suggereixen que entre aquesta
data i el 1821, quan van ser publicades alhora a Paris, Leipzig i Viena,
Clementi les hagués seguit treballant.
El primer moviment és un Allegro non troppo ma con energia que es
caracteritza per la passió i l’elegància. El moviment està ple d’indicacions d’expressió,
modulacions inesperades i passatges brillants de gran pianisme. Aquí, Pilar Guarné
va “desmelenar-se” i va provocar una reacció espontània d’aplaudiments per part
d’un públic que, habitualment és molt curós en l’espera de la finalització de
les obres. El segon moviment, Adagio con espressione, és una bellíssima
melodia de caràcter introspectiu i subtil acompanyament polifònic que la
pianista va declamar amb delicadesa i inspiració. El darrer moviment, Allegro
amb Fuoco, ma non troppo Presto és una forma de sonata sorprenent pel
tractament continu del motiu del tema en un ventall de modulacions, silencis
expectants i passatges contrastats, en un extens, àgil i brillant desenvolupament.
La gran passió i la forma de la sonata recorda l’extravagància de l’Appassionata
de Beethoven, on res sembla estar al lloc que s’esperaria en una sonata
clàssica. Estem al davant d’una obra original, entroncada amb l’estil beethovenià
i precursora del romanticisme.
La música i la interpretació de Pilar Guarné van escalfar el públic, que va correspondre amb elogiosos aplaudiments i va ser obsequiat amb un deliciós Vals de Schubert.
Nota: Pilar Guarné va estudiar al Conservatori del Bruc quan aquest centre era de grau superior, sota la càtedra de la pianista Carme Vilà, de la qual va
heretar una sòlida tècnica i un gran coneixement de l’estil vienès.
Joan Josep Gutiérrez
ESCOLTA EL RECITAL COMPLET https://www.youtube.com/live/s9Z0DPESaiw?si=5SC3-61wpmCDQnAk&t=535
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada