El 23 de novembre de 2017 vàrem fer la presentació de la restauració del nostre piano de taula Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard al Museu de la Música de Barcelona, dins de la Jornada Clementi organitzada per l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Societat Catalana de Musicologia.
En aquesta entrada exposo el contingut de la meva presentació.
Història de l’instrument
Aquest instrument el vam comprar amb la Marina a França el 2009. El vaig anar a buscar amb una furgoneta fins a Sury-aux-Bois, prop d’Orléans acompanyat del tècnic de pianos i amic Carles Sigüenza.
El piano estava “no tocable” però en bones condicions i amb la possibilitat de ser reparat. Devia haver estat restaurat abans perquè presentava alguns apagadors i feltres nous. Les cordes hi eren totes i la tapa harmònica en perfectes condicions. Tenia una esquerda al pont, deteriorament que es troba de manera bastant habitual en aquests instruments. Estava completament destensionat, quasi una quarta per sota del la 440. Els martells estaven una mica desplaçats en relació a les cordes; alguns tocaven la corda veïna. Possiblement aquest problema era causat, entre altres coses, per la torsió que afecta tota la caixa del piano, derivada de la tensió oblíqua de les cordes, un problema habitual dels pianos de taula que no va ser resolt fins a l’aplicació d’un marc de ferro (Steinway, 1855). Els instruments sense ferro eren febles i no resistien bé la tensió de les cordes. Això també passava amb molts pianos de cua, com es pot observar en un Broadwood exposat al Museu de la Música de Barcelona. Els instruments anteriors a l'aplicació del ferro tenien menys potència sonora però un so més pròxim a la corda. Per aquest motiu és interessant per a un pianista modern redescobrir la sonoritat amb què van ser compostes les obres de finals del XVIII i principis del XIX. Les dimensions dinàmiques i tímbriques són molt diferents i sovint expliquen coses que no es poden entendre en un piano modern.
Els pianos de taula
En les diverses recerques per obtenir un instrument de tecla capaç de fer matisos dinàmics amb més potència que el clavicordi, al voltant del 1700 Cristofori resol els principis bàsics de la mecànica del piano. L’invent inicial del piano es fa sobre el model de cua del clavicèmbal, ja existent. Sembla que el 1742, Johann Socher va construir el primer piano rectangular a Alemanya (Sonthofen, Bavaria).(1) Christian Ernst Friederici, deixeble de Silbermann, consta que també en va fabricar a Gera a principis dels 50.
Coïncidint amb la Guerra dels 7 anys (1756-73), molts constructors alemanys es desplacen a Anglaterra on, afavorits per la situació econòmica i social del país, poden donar sortida els seus coneixements i desenvolupar el negoci del piano.
Johannes Zumpe (1726-1790) és el principal referent en la construcció inicial de pianos rectangulars. Als anys 60 comença la fabricació d’squares molt senzills, a l’abast de totes les butxaques, que són ràpidament acceptats. A partir del 1769 i fins al 1778, s’associa amb Gabriel Buntebart. El Museu de la Música en té un, recentment restaurat, de l’any 1776.
Amb l’èxit d’aquest instrument, molts constructors s’hi afegeixen i comença una carrera de millores que culminarà amb els grans pianos de taula americans Chikering, Steinway i altres fins a finals del segle XIX. Als Estats Units es va mantenir fins molt tard el gust pels pianos de taula.
Encara a principis del segle XX es van construir alguns pianos de taula, com un Rogers anglès de 1910.
La firma Collard
Els pianos Collard són la continuació directa dels Clementi.
Els germans Collard eren els únics socis de Clementi quan aquest fa morir. Frederick W. Collard (1772-1860) ja havia entrat a treballar a la firma Longman a mitjans de la darrera dècada del XVIII. Clementi hi va posar diners a finals dels 90 per salvar la companyia, que va portar el nom de Longman, Clementi & Company. A partir de 1801 va ser el principal accionista i els pianos van dur el nom de Clementi & Company. El 1810 s’hi va incorporar el germà petit de Frederick, William F. Collard (1776-1866).
Des del primer moment, Clementi va prendre les regnes de la companyia, no només en la gestió comercial, sinó també en el control de qualitat. Hi ha molta correspondència entre Clementi i Frederick Collard que ho demostra. Frederick, segons diu l'enginyer i especialista en pianos antics Tom Strange, va ser un geni de l’acústica.
Durant els anys en que Clementi i els Collard van treballar junts, William va registrar moltes patents. William, que també era poeta, era considerat per Moscheles com l’home més intel·ligent que havia conegut mai.
Clementi i els Collard van formar un equip sòlid i, pel que sembla, amb una gran cohesió i confiança que anava més enllà de la relació laboral.
Clementi va renunciar al negoci el 24 de juny de 1831. A partir de la seva mort, el 1832, els germans Collard es van quedar la companyia i van posar la marca Collard & Collard. La fama de Clementi va perdurar i per aquest motiu, el seu nom es va mantenir més de dues dècades al marca que duia l'etiqueta Collard & Collard, late Clementi, Collard &Collard. També es van seguir fabricant models basats en dissenys anteriors a la seva mort, com és el cas del que avui presentem.
És un instrument molt senzill, similar als dels anys 20. Els apagadors són idèntics, petits, i la mecànica i els martells també. Els més aguts estan coberts amb pell i la resta són de feltre. És bicorde i té 12 bordons simples. Només té un pedal. Una diferència respecte als pianos anteriors és la placa de ferro que subjecta les cordes.
Després de la mort de Clementi, els germans Collard aviat van deixar l'editorial de música.
El 1842, William es retira i Frederick fa entrar dos nebots. El 1929 la firma és adquirida per Chapell i el 1980 per Kemble. Malgrat tot, la marca Collard & Collard encara apareix en alguns pianos fins als anys 60 del s. XX
Un resum de la numeració dels pianos Collard:
1850 – 51000
1880 – 115880
1900 – 160850
1920 – 187505
1940 – 196120
1960 – 198400
El nostre Collard és el número 39504 i es correspon a l'any 1843. Va ser restaurat per Jaume Barmona l'estiu de 2017.
©Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
Gràcies a Thomas Strange i David Hackett per les seves informacions abans de la restauració del piano.
El piano al taller de Jaume Barmona
