 |
| Foto de grup després de l'audició privada a Josep Palau i Fabre de les cançons sobre Poemes de l'alquimista al Conservatori Superior Municipal de de Música de Barcelona l'onze de juny de 1999. D'esquerra a dreta: Carme Vilà, directora del conservatori; Joan Josep Gutiérrez, compositor; Josep Palau i Fabre, poeta; Marina Rodríguez Brià, pianista; Miquel Peralta, baríton. |
El poema cantat té es seus orígens en la transmissió oral. La impostació i les inflexions expressives en la declamació d'un text té la finalitat de transmetre a l'oïdor, no només el contingut d'una història, sinó també les emocions que conté, amb el filtre interpretatiu del propi recitador. Abans de l'alfabetització social, els relats es comunicaven oralment i, sovint, de forma grupal. Homer, a qui s'atribueix l'autoria de la Ilíada i l’Odissea, era un rapsoda o un aede que probablement va donar la forma a aquests cants, considerats encara avui un dels orígens i alhora cims de la literatura europea.
El recitat permet subratllar, emfatitzar, accentuar i allargar o escurçar les síl·labes per fer comprensible el text i l'audició a més distància i en condicions acústiques diverses. La barreja del text amb el teatre i la música elaborada té com a resultat l'òpera. També el cant, a distància més curta, és una forma íntima d'expressar el text que permet seduir, emocionar, expressar sentiments personals i, en definitiva, fascinar l'oient amb recursos musicals més o menys subtils.
Sorra als dits, el títol que dona nom al meu àlbum està extret del setè epigrama del cicle del mateix nom, l’autora del qual és Marina Rodríguez Brià.
La sorra ens evoca físicament la platja i el desert, però metafòricament representa el pas del temps y la vida que s’escola entre els dits. També ens acosta a la idea d’infinit i al cicle evolutiu i transformador de la vida. Tots aquests elements essencials són objecte de la poesia i en la seva varietat els trobem en les cançons que presentem.
La composició de cançons, en el format que considerem pròxim a la tradició del Lied romàntic, amb el qual sento una afinitat, té un llarg recorregut a Catalunya. Lied, en alemany, no vol dir altra cosa que Cançó i en la teoria musical es defineix com una forma estructurada en tres parts: A-B-A. Però a partir de l’èxit de les cançons escrites per compositors de la segona meitat del segle XVIII i, sobretot, del segle XIX, representa un gènere de composició musical independent, molt elaborat, generalment sobre textos poètics de qualitat literària en diverses llengües, en què el cant i l’acompanyament es conjuguen per crear una forma musical característica que va més enllà de la cançó en si mateixa. Una denominació adequada en català podria ser Cançó de concert. El piano, per la seva versatilitat i capacitat harmònica, és l’instrument més habitual en aquesta música, però a vegades s’acompanya amb altres instruments o, fins i tot, amb l’orquestra.
El compositor estableix un diàleg inherent entre el text i la música. La música no es limita a suportar el poema amb la intenció de fer-lo escoltar i recordar a l’oient, sinó que s’incorpora al seu contingut subratllant, destacant, reforçant i interpretant les paraules i la seva musicalitat per crear una nova obra artística. Per aquest motiu, la comprensió de la cançó com a manifestació artística no depèn exclusivament del text, sinó que ho és en gran part de la música. D’aquesta forma s’explica que es pugui gaudir de l’audició d’un Lied en alemany, per exemple de Schubert o de Brahms, sense conèixer la llengua. Per descomptat, el coneixement del text multiplicarà el nivell de comprensió i estimació de l’obra.
La meva tria del poemes no segueix un pla preestablert. És el resultat de lectures diverses que en un o altre moment han despertat l’interès de musicar-los, sigui per un estat anímic, una afinitat conceptual o una sonoritat suggeridora.
 |
| D'esquerra a dreta: Albert Moraleda, Jordi Ferrer, Marta Rodrigo, Ester Lecha, Joan Josep Gutiérrez i Sara Carmona. |
