Segon recital del III cicle Con spirito de l'AMCB

 

Sota el títol De Clementi als nostres dies, el divendres 24 d'octubre vàrem gaudir d'un recital força singular.

L’Adriana Alcaide i la Megumi Tanno, catalana i japonesa, van coincidir al Conservatori de La Haia i des de fa anys fan música juntes. Encara que especialitzades en música barroca i clàssica, també interpreten música romàntica i contemporània.

Una de les novetats de la sessió que van oferir és precisament el diàleg que es pot establir entre la música actual i la música pretèrita sobre instruments antics. És una proposta que aporta una nova mirada sobre les possibilitats interpretatives de la música de diferents èpoques, unides a través d'instruments singulars. De fet, tota la música que s’interpreta avui dia pot considerar-se contemporània, encara que tingui més de dos segles, perquè la interpretació és quelcom actual i viu. Només la partitura és antiga.

El recital, com diu el seu títol, contenia música de Clementi (1784) fins a l'actual de Kuniko Takahashi (2023), tota ella interpretada en un piano Collard & Collard de 1847 i un violí de 1998, rèplica d'un Guarnerius del segle XVIII. Tot plegat, una proposta sorprenent, d'estils variats, que abordava classicisme, romanticisme i contemporaneïtat sota el paraigües de Clementi.

Clementi va escriure 25 sonates per a piano i violí (amb l'alternativa de la flauta en ocasions). Una música poc coneguda destinada majoritàriament a l'àmbit domèstic on el piano té el paper principal. Les dues sonates que ens van interpretar són especialment interessants per la seva construcció i la seva bellesa. Certament, la part de piano té molta responsabilitat i presenta sorpreses, però el violí no es limita a acompanyar, sinó que dialoga sovint i té moments de protagonisme. Adriana va saber aprofitar aquests moments amb un so potent i una gran expressivitat. Les dues artistes van construir la interpretació amb claredat i amb una gran complicitat.

Les Sonatines Op. 36 de Clementi han estat i son encara unes de les obres més interpretades pels estudiants de piano als seus inicis. Megumi ens va proposar una divertida confrontació: la famosíssima primera Sonatina i la rèplica humorística que en va fer Erik Satie amb la seva Sonatina burocràtica 120 anys més tard. Però la sorpresa no acabava amb aquest paral·lelisme: les intèrprets van escenificar l'obra de Satie amb la lectura des textos que conté la partitura. L'Adriana va mostrar la seva faceta més escènica amb una tranquil·litat i desimboltura pròpies d'algú habituat a expressar-se en públic.

Les 3 Romances per a violí i piano de Clara Schumann van representar el període romàntic, situades en el moment més pròxim al piano Collard & Collard, late Clementi que protagonitza el cicle Con spirito. Son obres breus, de gran inspiració, que en algun moment ens evoquen la música de Brahms.

En l'apartat de música contemporània, Megumi Tanno va interpretar el Preludi i Fuga de qui escriu aquesta ressenya, una obra que en sí mateixa conté una transversalitat temporal, ja que recupera un gènere especialment habitual en el barroc, però amb sonoritats actuals. Megumi en va fer una lectura molt personal, amb molta flexibilitat i sonoritats delicades. Aquest obra va servir per iniciar el recital. Per acabar-lo, les artistes van interpretar una obra de la compositora japonesa Kuniko Takahashi, composta i dedicada a elles el 2023. Es tracta de la Fantasia mossàrab per a violí i piano, una peça suggeridora, somiadora i amb colors i sonoritats que evoquen allò que el seu títol proposa. La interpretació de la Megumi i l'Adriana va mostrar el sentiment i la gran experiència que tenen com a duet.

J.J.

El recital complet es pot escoltar al canal de Youtube del Conservatori:

https://www.youtube.com/live/L9mxyHTu87U?si=grd0AwpFWJlpe7EQ&t=443

Primer recital del III cicle Con spirito d l'AMCB

 

El divendres17 d'octubre va tenir lloc el primer concert del III cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. Aquest recital va anar a càrrec de Marius Bartoccini, un gran músic i intèrpret de clavicèmbal, fortepiano i piano. Bartoccini, originari d'Udine, té una ampla formació musical també en els àmbits de la direcció i de la composició, a més de ser un estudiós de la història de la música i de l'evolució i la tecnologia dels instruments de tecla. Els seus coneixements en aquest àmbit es fonamenten en la seva gran formació musical, però van molt més enllà de la teoria i es desenvolupen a partir de l'experiència interpretativa sobre instruments específics de cada època i estil. Això l'ha portat a crear una col·lecció pròpia d'instruments de tecla de diversos períodes sobre els quals pot experimentar directament l'especificitat i singularitat de la música dels compositors segons l'instrument més adequat al seu llenguatge i arribar a conclusions que superen l'especulació teòrica.

El seu programa, titulat L'entorn pianístic de Clementi, girava a l'entorn d'alguns compositors-pianistes que van formar part de l'ambient cultural europeu contemporani de Muzio Clementi i que van tenir connexions més o menys directes amb ell. Tots plegats formen part d'aquest moviment pianístic que va transformar el llenguatge musical i que, lamentablement, han estat oblidats o amagats sota la popularitat de compositors tan coneguts com Mozart o Beethoven. La nostra feina i la de persones com Bartoccini és fer aflorar aquesta música i aportar una nova lectura de l'evolució de la història de la música superant els tòpics construïts especialment amb la narrativa del romanticisme i mantinguda fins avui.

La primera obra, els Musical Characteristics op. 19 de Clementi, és un quadern publicat el 1787 que conté 12 Preludis i 6 Cadències a l’estil de diversos autors contemporanis seus: Haydn, Mozart, Sterkel, Kozeluh, Vanhal i el mateix Clementi. En aquesta ocasió vàrem sentir només els preludis. Podem considerar aquesta obra un exercici d’estil amb un toc d’humor. Si no, perquè s’havia de citar a ell mateix? El cas és que mostra alguns compositors molt coneguts a l’època i el coneixement que Clementi  tenia del seu estil interpretatiu.

Étienne Méhul (1763-1817) va ser conegut especialment per les seves òperes i ha quedat pràcticament fora del relat de la història del piano. La sonata que va interpretar Bartoccini, però, mostra el caràcter expressiu, apassionat i avançat per la data en què va ser escrita, el 1783, quan el compositor només tenia 20 anys. Podem dir que obre el capítol de l’escola de piano francesa, força relacionada amb l’escola anglesa degut a l'estil dels instruments. No consta si entre ell i Clementi hi va haver una relació directa, però sí que va compartir un bon nombre d’amistats del seu cercle, com Cherubini, Pleyel, Viotti, etc. 

El txec Jan Baptista Vanhal (Bohèmia 1739-Viena 1813), quasi coetani de Haydn, va ser un prolífic compositor que seria un dels primers referents de l’escola de Viena. A partir de 1780 va escriure molta música de cambra i de piano, sent un dels primers músics independents, com ho era Clementi a Londres. La seva música té un caràcter expressiu, molt relacionada amb el moviment Sturm und Drang. És evident que Clementi coneixia i apreciava la seva música, com queda patent en els dos Preludis que formen part del quadern Musical Characteristics citat anteriorment.

El cas de Jan Ladislav Dussek, nascut també a Bohèmia (1760-1812), és novament un d’aquests personatges que la història no ha reconegut en tota la seva importància i dimensió. Va viatjar per tota Europa i Rússia com a pianista i la seva vida és absolutament novel·lesca. A Londres va influir en el desenvolupament del piano, associant-se amb el fabricant Broadwood i va establir amistat amb Clementi, a qui li va dedicar diverses sonates. Abans de la Revolució francesa havia estat a Paris, on havia set favorit de Maria Antonieta. Després de l’execució de la reina el 1793, va escriure La Mort de Marie Antoinette op. 23, una obra descriptiva, dedicada a la seva mort. A la partitura, juntament amb la música escriu frases o didascàlies que  descriuen cada un dels episodis del suplici, des del seu empresonament a la caiguda de la guillotina, representada amb un sobtat i dramàtic glissando descendent. Com diu Marius Bartoccini, el moviment que tanca l'obra, un Allegro maestoso, suggereix un distanciament del compositor amb l'Ancient régime. 

El darrer compositor és l’irlandès John Field (1782-1837). Va ser un dels deixebles més cèlebres de Clementi i hereu i transmissor de la seva tècnica. Pianista brillantíssim, és considerat el creador del Nocturn, forma típicament romàntica que Chopin desenvoluparia posteriorment. Veurem que té les mateixes característiques: una llarga, somiadora i lliure melodia acompanyada per arpegis o acords desplegats.

Parlar de la interpretació de Marius Bartoccini no és parlar només d'un músic amb un gran bagatge musical i dotat d'una gran tècnica sobre el teclat. És, sobretot, considerar la seva qualitat narrativa, el seu fraseig impecable, quasi una interpretació operística que dona peu a passatges recitatius, cadències, respiracions i articulacions retòriques que de ben segur formaven part de l'estil de l'època, tal i com ho entenien Clementi i els compositors que formen part del programa. Bartoccini té una comprensió clara del caràcter de cada fragment musical i en cap moment se li escapa el sentit del que ens està explicant. La seva oratòria musical atrapa l'oient cap a una escolta activa i concentrada. Les seves intencions van arribar al públic amb eficàcia i qualitat sonora amb aquest piano Collard & Collard, un instrument singular, amb característiques que el situen a cavall entre el classicisme i el romanticisme. El públic va reaccionar amb calidesa ja des de la primera obra, en què es van sentir alguns bravos barrejats amb els aplaudiments. 

En resum, un concert reeixit i exitós que mereix el nostre reconeixement.

En aquest enllaç podeu llegir un article de Marius Bartoccini sobre el programa

https://www.mariusbartoccini.com/lentorn-pianistic-de-clementi/

El recital complet al cana de Youtube del Conservatori Municipal de Música de Barcelona

https://www.youtube.com/live/YzkkTEycCR0?si=_D1Cjq0Ev5m2oL6F&t=592

Entrevista a Assaig general de Catalunya Música

https://www.3cat.cat/3cat/rodriguez-bria-es-un-moment-bo-per-a-la-musica-de-clementi-perque-esta-sortint-de-la-foscor/audio/1257676/

Imminent presentació de la nostra biografia de Muzio Clementi

 

UN VIAJE MUSICAL CON MUZIO CLEMENTI. ENSAYO BIOGRÁFICO

Per què una biografia de Clementi?

La vida de Clementi ocupa exactament el període musical habitualment conegut com a Classicisme.

Clementi va ser un home polièdric i cosmopolita que va reunir en sí mateix moltes facetes des de les quals podem contemplar la seva època. Va ser pianista, director, professor, compositor, promotor musical, editor i fabricant de pianos. Per què la història l'ha mantingut al marge del relat? Veurem que la història de la música i, concretament la història del piano, haurien estat diferents sense la seva figura. Això és una cosa que desvetllem en aquestes pàgines.

El llibre se centra en la vida del compositor i, en general, manté un ordre cronològic. Tot i això, alguns capítols i alguns epígrafs trenquen aquest ordre per introduir explicacions relatives a la història, a l'època, a diferents aspectes de la música o a activitats concretes del compositor que abasten llargs períodes temporals. També trobem anàlisis musicals més o menys detallades de moltes de les seves composicions.

Així, el text s'adreça a un públic divers, que va des de l'aficionat a la història i la música fins al lector més especialitzat o estudiant. Normalment hem agrupat les anàlisis tècniques perquè el lector les pugui saltar si no són del seu interès o comprensió. En qualsevol cas, s'ha intentat citar i comentar totes les obres de Clementi, ja que ofereix una visió completa de la seva indiscutible qualitat artística. En molts casos, les anàlisis poden tenir finalitats didàctiques o servir com a guia d'audició.

Tota la feina està molt documentada, però ens hem permès introduir opinions i punts de vista personals. D'aquí ve el subtítol d'ASSAIG BIOGRÀFIC.

S'han escrit poques biografies completes de Muzio Clementi. La més coneguda i de referència per a estudiosos és la de Leon Plantinga, del 1977. Des d'aleshores no han aparegut noves biografies, encara que s'han publicat molts articles i estudis monogràfics, així com enregistraments de gairebé totes les seves obres que es poden trobar fàcilment per internet. La majoria d'articles estan en anglès. Faltava una biografia exhaustiva en castellà que recollís gran part de la informació publicada, recuperés fonts i trenqués molts dels tòpics esbiaixats que el relat històric ha anat transmetent en una copia-enganxa acrític.

FITXA

AUTORS: Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo i Marina Rodríguez Brià

TÍTOL: Un viaje musical con Muzio Clementi. Ensayo biográfico

IDIOMA: Castellà

FORMAT: 17 x 24 cm

NOMBRE DE PÀGINES: 500 (amb il·lustracions en color i en B&N)

EDITORIAL ARPEGIO https://www.editorialarpegio.com/

PRESENTACIÓ: 17 d'octubre de 2025

PREU: 35 euros

ÍNDEX:

ELS AUTORS

Els autors són membres fundadors de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona amb què duen a terme una gran activitat de divulgació i investigació, tant sobre la música i la trajectòria de Muzio Clementi com sobre els pianos Clementi & Co i la seva època.

Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo

Pianista, compositor, Professor Superior de piano i Màster en Musicologia i Educació musical per la UAB. Des del 1996 al 2012 ha estat director del Conservatori Victòria dels Àngels de Sant Cugat, on ha estat professor durant trenta-dos anys i ha impulsat projectes pedagògics. Té publicades composicions seves i articles sobre música.

Marina Rodríguez Brià

Pianista i investigadora. Llicenciada en Música i Filologia Francesa. Publica articles a revistes especialitzades i dóna conferències i recitals. Ha comissariat diverses exposicions. La preparació d'un disc el 1998 amb obres de Muzio Clementi va despertar el seu interès per aquest compositor. Estudia escriptors i artistes del segle XX. Ha actuat a Europa i Amèrica i ha enregistrat tretze discos.

El Museu del piano de Limoux

 Fa anys que volíem visitar el museu del piano a Limoux. Aquest estiu ho hem pogut fer.

El Musée du Piano va ser iniciat el 1964 per iniciativa de l'Associació francesa d'afinadors i reparadors de pianos (AFARP) que posteriorment es va transformar en Europiano France. 

A principis dels anys 2000, el fill d'un afinador de pianos de Carcassona va posar en contacte els membres d'EuroPiano França amb l'alcalde de Limoux, Jean-Paul Dupré, qui va decidir instal·lar el futur museu a l'església de Saint-Jacques, construïda al segle XIV pels dominics, restaurada al segle XIX i desacralitzada al segle XX.

Jean Jacques Trinques, la pedra angular del museu i un gran coneixedor de la història del piano, fa una ressenya dels pianos del museu i ofereix una visió general dels instruments. Situant-los en el seu context històric, explora les innovacions i les solucions dels fabricants de pianos en resposta a les demandes de l'època.

El museu es va inaugurar el 2002 i el 2009 va afegir un auditori de 170 places situat al cor de l'església. Cada any, durant l'estiu, s'hi programen una desena de concerts.

L'espai és magnífic: una església del gòtic tardà del sud, d'una sola nau molt ampla

Conté més d'un centenar de pianos, a més de peces, eines, miniatures, etc. Els pianos francesos representen la major part de la col·lecció i s'hi troben exemplars molt especials, com barreges de piano i harmònium, pianos amb pedaler, pianos d tauls, de cua, verticals, amb teclat plegable, pianos de viatge, etc.

És un museu de visita recomanada i obligada pels aficionats i els professionals del piano.

I si aneu a Limoux, no us perdeu la visita al Musée Petiet, un petit museu d'art dedicat principalment a la pintora Marie Petiet (1854-1893) i altres artistes del segle XIX. 

 

Ressonàncies del temps. El piano Érard de la Fundació, en diàleg

El dijous 26 de juny va cloure el cicle de concerts Ressonàncies del temps. El piano Érard de la Fundació, en diàleg, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Aquest cicle ha servit per presentar la restauració del piano Érard de la mateixa Fundació, impulsada per la nostra Associació i realitzada pel mestre pianer Jaume Barmona.

Cada concert va estar precedit de breus conferències que situaven i posaven en relleu diferents aspectes relacionats amb l’instrument, el repertori o el palauet on es troba el piano.

El primer recital, Presentació del piano Érard de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, va ser a càrrec de la pianista Marina Rodríguez Brià, membre de l’AMCB i estudiosa del piano a Barcelona. Va oferir un programa constituït per obres de Muzio Clementi, Felip Pedrell, Matilde Escalas i Erik Satie. La seva àgil presentació de les obres i la seva magnífica interpretació van captivar i emocionar el públic. La conferència inicial va anar a càrrec de Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l’Associació, que va parlar del piano Érard i de la seva història.

El pianista Emili Brugalla va oferir el segon concert, Sons de Barcelona: El Piano Érard en diàleg amb la ciutat, que va estar constituït per obres de Granados i de Mompou, brillantment interpretades. La musicòloga Imma Cuscó va introduir la sessió amb una conferència ben elaborada en què relacionava l’instrument i el repertori amb els sons de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX.

El darrer recital, Virtuosisme i Poètica: Liszt, Chopin i Mendelssohn al Piano Érard, va anar a càrrec de la pianista Ester Lecha, que va oferir un repertori de pianisme romàntic amb obres de Mendelssohn, Chopin i Liszt, precedit d’un Preludi i Fuga del Clave ben temperat de J. S. Bach, tot interpretat amb una gran tècnica i musicalitat. Lecha va introduir les obres lligant el sentit del programa. La xerrada inicial la va protagonitzar la historiadora de l’art Mireia Freixa, que va parlar dels pianos a les cases i va captar l’interès del públic amb la seva naturalitat.

En els tres actes es va omplir completament la bella sala del piano, un espai íntim d’una casa que està a l’espera una imminent reforma que la obrirà definitivament a la ciutadania. El primer pas, però, ja s’ha produït amb la recuperació del gran piano de 1882. Barcelona compta a partir d’ara amb un nou i magnífic instrument històric.

Marina Rodríguez Brià

Emili Brugalla

Ester Lecha

Saló del piano

  

Piano Érard

 

  

Adéu, Alfred!

La mort d'Alfred Brendel aquest matí 17 de juny ens deixa una mica orfes. Per als pianistes de la meva generació, que els 70s i 80s del segle passat ens estàvem formant, Brendel era un dels nostres models per la seva qualitat interpretativa i, sobretot, per la seva seriositat. La música i no la seva figura era la finalitat de la seva interpretació. Per ser reconegut no calia publicar missatges, estats d'ànim, ballar, explicar la seva vida íntima o inventar històries. No calia col·leccionar ni comptar likes o falsos amics. Tampoc era necessari mostrar les cuixes, fer ganyotes o moviments de falsa expressió. 

Rigorós, intel·lectual, refinat sense manierisme, profund coneixedor del repertori i del seu valor històric, mai va pretendre posar la seva personalitat per sobre de les obres, però imprimia en la seva música la singularitat dels autèntics artistes. Sense escarafalls. Les seves interpretacions de la Primera escola de Viena i de Franz Liszt son legendàries i, afortunadament, va deixar una àmplia discografia per les generacions posteriors.

Adéu a una llegenda del segle XX.

SORRA ALS DITS

Acaba d’aparèixer el CD Sorra als dits, que reuneix una selecció de trenta-dues cançons meves per a veu i piano sobre textos de diversos autors. Ha estat una feina d’enregistrament realitzada per la pianista Ester Lecha, les sopranos Sara Carmona i Marta Rodrigo i el baríton Jordi Ferrer. A totes elles he d’expressar el meu més sincer agraïment per la seva desinteressada i excel·lent feina. La tasca tècnica ha anat a càrrec d'Albert Moraleda qui ens ha acompanyat al final d'aquesta aventura amb la seva saviesa i innata tranquil·litat.

 

La decisió de fer aquest enregistrament no ha estat ràpida, car sempre he estat un compositor poc donat a mostrar la meva obra que majoritàriament he escrit per a mi mateix, allunyat, possiblement per la meva personalitat, de les relacions socials necessàries per ser conegut. Això pot semblar paradoxal, ja que una de les finalitats de l'artista és donar a conèixer la seva obra i, si és possible, fer-ne un recurs econòmic. Certament, l'èxit en la nostra societat es mereix en xifres, més que no pas en la qualitat o l'interès intrínsec de les obres. L'eventualitat, entesa com a allò que respon a la moda, i la generació de guanys dineraris són la norma en el terreny artístic, com ho demostren els interessos de la indústria musical i dels mitjans de comunicació, que només atenen i donen suport a aquells productes que es poden vendre. Com els poetes o tantes persones que escriuen els seus diaris, que probablement no seran mai llegits per ningú, es pot escriure música en el mateix sentit. Ara bé, no deixa de ser una gran satisfacció poder mostrar algunes d'aquestes obres i, no ho negaré, aconseguir que agradin als altres, encara que sigui un grup reduït de persones. He de confessar que tinc un bon concepte de la meva obra musical. Considero que he arribat a tenir un llenguatge i un estil propi, malgrat les grans i variades influències.  

A banda d'uns intents infantils i adolescents primerencs d'escriure música, el primer detonador que em va impulsar a compondre sobre poesia va ser el coneixement personal de Josep Palau i Fabre, amb qui quan jo tenia uns catorze o quinze anys ens trobàvem a la platja de Grifeu, on el poeta tenia una casa. Els meus pares tenien de tant en tant converses amb ell sobre l'art, sobre Picasso o sobre temes intranscendents mentre prenien el sol damunt la sorra i amb la bellesa d'un entorn, en aquells anys 70 força menys abarrotat que avui. Malgrat tractar-se d'un relació informal i esporàdica,  Palau i Fabre, que tenia una memòria prodigiosa, sempre es va recordar de mi i anys més tard, quan li vaig dir que havia escrit cançons sobre alguns dels seus Poemes de l'alquimista, se'n va alegrar molt i es va mostrar interessat a escoltar-les. Així, l'any 1999, vam fer una audició privada al Conservatori del Bruc, precisament davant del seu pis de Barcelona. La poesia de Palau i Fabre em va portar a interessar-me en la lectura i composició d'altres cançons.

Foto de grup després de l'audició privada a Josep Palau i Fabre de les cançons sobre Poemes de l'alquimista al Conservatori Superior Municipal de de Música de Barcelona l'onze de juny de 1999.
D'esquerra a dreta: Carme Vilà, directora del conservatori; Joan Josep Gutiérrez, compositor;  Josep Palau i Fabre, poeta; Marina Rodríguez Brià, pianista; Miquel Peralta, baríton.

El poema cantat té es seus orígens en la transmissió oral. La impostació i les inflexions expressives en la declamació d'un text té la finalitat de transmetre a l'oïdor, no només el contingut d'una història, sinó també les emocions que conté, amb el filtre interpretatiu del propi recitador. Abans de l'alfabetització social, els relats es comunicaven oralment i, sovint, de forma grupal. Homer, a qui s'atribueix l'autoria de la Ilíada i l’Odissea, era un rapsoda o un aede que probablement va donar la forma a aquests cants, considerats encara avui un dels orígens i alhora cims de la literatura europea. 

El recitat permet subratllar, emfatitzar, accentuar i allargar o escurçar les síl·labes per fer comprensible el text i l'audició a més distància i en condicions acústiques diverses. La barreja del text amb el teatre i la música elaborada té com a resultat l'òpera. També el cant, a distància més curta, és una forma íntima d'expressar el text que permet seduir, emocionar, expressar sentiments personals i, en definitiva, fascinar l'oient amb recursos musicals més o menys subtils.

Entenc la musicalització d'un text com un exercici personal d'interpretació literària i musical. 

Sorra als dits, el títol que dona nom al meu àlbum està extret del setè epigrama del cicle del mateix nom,  l’autora del qual és Marina Rodríguez Brià. 

La sorra ens evoca físicament la platja i el desert, però metafòricament representa el pas del temps y la vida que s’escola entre els dits. També ens acosta a la idea d’infinit i al cicle evolutiu i transformador de la vida. Tots aquests elements essencials són objecte de la poesia i en la seva varietat els trobem en les cançons que presentem.

La composició de cançons, en el format que considerem pròxim a la tradició del Lied romàntic, amb el qual sento una afinitat, té un llarg recorregut a Catalunya. Lied, en alemany, no vol dir altra cosa que Cançó i en la teoria musical es defineix com una forma estructurada en tres parts: A-B-A. Però a partir de l’èxit de les cançons escrites per compositors de la segona meitat del segle XVIII i, sobretot, del segle XIX, representa un gènere de composició musical independent, molt elaborat, generalment sobre textos poètics de qualitat literària en diverses llengües, en què el cant i l’acompanyament es conjuguen per crear una forma musical característica que va més enllà de la cançó en si mateixa. Una denominació adequada en català podria ser Cançó de concert. El piano, per la seva versatilitat i capacitat harmònica, és l’instrument més habitual en aquesta música, però a vegades s’acompanya amb altres instruments o, fins i tot, amb l’orquestra.

El compositor estableix un diàleg inherent entre el text i la música. La música no es limita a suportar el poema amb la intenció de fer-lo escoltar i recordar a l’oient, sinó que s’incorpora al seu contingut subratllant, destacant, reforçant i interpretant les paraules i la seva musicalitat per crear una nova obra artística. Per aquest motiu, la comprensió de la cançó com a manifestació artística no depèn exclusivament del text, sinó que ho és en gran part de la música. D’aquesta forma s’explica que es pugui gaudir de l’audició d’un Lied en alemany, per exemple de Schubert o de Brahms, sense conèixer la llengua. Per descomptat, el coneixement del text multiplicarà el nivell de comprensió i estimació de l’obra.

La meva tria del poemes no segueix un pla preestablert. És el resultat de lectures diverses que en un o altre moment han despertat l’interès de musicar-los, sigui per un estat anímic, una afinitat conceptual o una sonoritat suggeridora.

En aquest enllaç trobareu els textos de les cançons i tota la informació de l'àlbum:

sorraalsdits.com

D'esquerra a dreta: Albert Moraleda, Jordi Ferrer, Marta Rodrigo, Ester Lecha, Joan Josep Gutiérrez i Sara Carmona.

Entrevista a Catalunya Música

Una entrevista molt personal. Gràcies a Catalunya Música.

 

https://www.3cat.cat/3cat/joan-josep-gutierrez-quan-apareix-la-figura-de-clementi-a-la-historia-canvia-el-punt-de-vista/audio/1236749/

CONFERÈNCIA: Muzio Clementi, el pare de la música moderna per a pianoforte

A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut  a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.” 

Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.

En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.

Entrevista a ràdio Sant Cugat

El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.

A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.

El podcast complet el podeu recuperar aquí:

https://www.cugat.cat/programes/favescomptades (divendres 07 feb, 11:00)

Xostakóvitx contra Stalin

Castellano

Acabo de llegir aquest llibre de Xavier Güell i m'ha semblat prou interessant com per fer una ressenya. En vaig tenir coneixement gràcies a l'entrevista que Xavier Grasset li va fer al seu autor el 8 de juliol de 2024 al programa Més 3/24, en el qual Güell parla amb coneixement i vehemència sobre el tema que tracta a la seva novel·la.

És una novel·la històrica en forma d'autobiografia fictícia en què el protagonista, Dmitri Xostakóvitx,  repassa la seva vida mentre lluita per acabar la seva darrera composició, la sonata per a viola i piano Op. 147. L'obra està estructurada com si es tractés d'una òpera, en un Preludi, tres Actes amb un Intermedi entre el segon i tercer, una Coda i un Final. El títol coincideix amb un documental canadenc dirigit per Larry Weinstein el 1997 (The War Symphonies: Shostakovich Against Stalin)

És evident que Güell fa servir la narració per transmetre els seus propis interessos i preferències i, òbviament, ho fa amb el coneixement de la seva pròpia experiència professional. En aquest sentit, malgrat  la subjectivitat, l'obra manté un rigor musical adequat per a especialistes i prou comprensible per a aficionats, sense caure en la pedanteria. La personalitat i els patiments de Xostakóvitx queden ben reflectits en la novel·la, així com la història de la Unió Soviètica de Stalin i dels seus miserables aduladors. És força dur pensar en la brutalitat a la qual van estar sotmesos artistes, músics, escriptors i qualsevol tipus d'intel·lectual sota un règim que, lluny d'alliberar els russos de la repressió zarista, els va continuar sotmetent a l'opressió més extrema i arbitrària, mantenint els privilegis de les classes dirigents del partit mentre el poble seguia patint de gana i, sobre tot, de llibertat. El que no queda del tot clar és fins a quin punt Xostakóvitx va ser prou valent per plantar cara a l'autòcrata o es va sotmetre al seu dictat. És evident que va haver de navegar entre dues aigües per sobreviure a la incertesa que aquest règim li ocasionava, però també aquestes dificultats van alimentar la genialitat de la seva obra. Tot això ho explica molt bé Güell al vídeo que acompanya aquesta ressenya.

No soc un gran partidari de la biografia novel·lada perquè sovint demana una rebaixa en el rigor històric, però entenc que això també serveix per arribar a un públic que podria tenir un interès molt allunyat d'aquests temes, especialment quan afecten a la cultura musical, on la poca formació general és la norma en el nostre sistema educatiu i en els mitjans de comunicació. En tot cas, la narració està ben lligada, manté l'interès dramàtic i està ben documentada. Només m'ha semblat que a la primera part del llibre hi ha una discordança entre el tipus de narrador y el discurs, ja que malgrat ser en primera persona, dona la sensació de ser l'adaptació d'un narrador omniscient. A partir del segon acte aquesta sensació desapareix i la narració intradiagètica funciona amb naturalitat. 

Una altra cosa que personalment m'hagués estalviat son las confessions al lector al final del llibre. Segurament podrien desenvolupar-se en una biografia del propi autor Xavier Güell, que segurament té moltes coses interessants a explicar de la seva carrera musical, però, en la meva opinió, llegir-ho al final de la narració trenca l'impacte de la història i sembla un exercici innecessari de vanitat. En tot cas podrien funcionar com a pròleg. Si algú ha de llegir aquest llibre, li recomano que ho llegeixi abans d'entrar en la història de Xostakóvitx o ho deixi estar per un altre dia.

Articles relacionats:

Los secretos de Shostakóvich según Xavier Güell: "Cuando murió Stalin se sintió huérfano" (El Mundo, 1/5/2024) 

Shostakóvich y Stalin, dos caras de una misma moneda (La Razón, 29/5/24)

Contra Stalin vivíamos mejor (El confidencial, 3/5/2024)

Xavier Güell: "Para la música, Stalin tuvo en el siglo XX el papel que hoy tiene el mercado" (Diario de Sevilla, 29/9/2024)

«Hitler y Stalin eran buenos músicos», asegura Xavier Güell (El Correo, 15/5/2024)

Xavier Güell presenta su nueva novela "Shostakóvich contra Stalin" (Todo Literatura, 13/5/2024)

Catalunya Música. Tots els matins del món. Entrevista (Àudio, 31/5/2024)