Charmes, l'encanteri de Frederic Mompou

Joan Josep Gutiérrez interpreta "Charmes" de Frederic Mompou

Frederic Mompou, de qui aquest any 2012 es commemora el 25è aniversari de la seva mort,  va ser un compositor independent, allunyat d'escoles compositives, i d'una naturalesa autodidacta que el va portar a evitar els mètodes convencionals d'estudi musical. Les seves influències es poden trobar principalment en la sensibilitat francesa, a partir de Fauré, la música del qual el va fascinar durant al seva adolescència, i la seva admiració per Chopin. Com aquest, Mompou va dedicar la major part de la seva obra al piano, instrument que considerava imprescindible per "trobar" la seva música. De fet, ell no es considerava pròpiament compositor, sinó un mitjà per transmetre la música que trobava o li era posada a l'abast dels seus dits. El seu origen catalano-mediterrani, juntament amb les sonoritats franceses de Debussy, Satie o Ravel, entre d'altres, i el record de l'ofici familiar, que no era altre que la foneria de campanes, el van dur a investigar les sonoritats directament de la realitat, sense prejudicis harmònics academicistes. Així, Mompou arriba a una harmonia, lligada sempre a la tonalitat, que es mou intuitivament per si mateixa. La dissonància forma part de la sonoritat, i no pas de la funcionalitat harmònica. Les melodies són simples i recorden cantarelles quasi infantils. Les estructures s'allunyen de les formes clàssiques (ell considerava Haydn, Mozart i Beethoven entre els compositors que menys li agradaven) i es formen per la pròpia deriva de la sonoritat, recuperant tècniques tan simples però efectives com la simple transposició, sense desenvolupaments ni càrregues retòriques. Ell deia que més que compondre, es dedicava a treure notes. La seva música és concisa, fresca, directa, exempta d'artifici, poètica, íntima i màgica.

Charmes va ser escrita entre 1920 i 1921 i forma part del seu primer període compositiu. No obstant això, en aquesta obra ja apareixen tots els elements que caracteritzen la seva música. Les sis peces d'aquest recull són una mena d'encanteris o invocacions destinats a l'ànima. La simplicitat i l'estil repetitiu, malgrat la seva curta durada, tenen l'efecte de pregàries o conjurs per disposar l'esperit a diferents estats d'ànim. Els títols que acompanyen cada part, i que parlen per si mateixos, són:

1. Pour endormir la souffrance, (per adormir el sofriment)
2. Pour pénétrer les âmes (per penetrar les ànimes)
3. Pour inspirer l'amour (per inspirar l'amor)
4. Pour les guérisons (per els guariments)
5. Pour évoquer l'image du passé (per evocar la imatge del passat)
6. Pour appeler la joie (per atreure l'alegria)

Per saber-ne més:
Fundació Mompou
http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mompou_i_Dencausse

Recensió: Notas desde la banqueta del pianista

Boris Berman

Aquest llibre és un recull de pensaments sobre la tècnica, la interpretació i l'ensenyament del piano, fet per un pianista i professor de reconegut prestigi. Boris Berman (Moscou, 1948), al llarg d'onze capítols, exposa el seu pensament sobre la tècnica i la pedagogia del piano i sobre espectes interpretatius i problemes als quals ha d'enfrontar-se el pianista per preparar el concert. Dividit en dues parts, "En el aula de estudio" i "Preparando la actuación", Berman fa un exhaustiu repàs a totes les qüestions relatives a la tècnica, a l'estudi i a la preparació del concert, incloent molts exemples de fragments d'obres musicals.

En alguns aspectes, el que diu de la tècnica no aporta gaire novetats per a un professional de l'instrument, però és interessant per aquelles persones que s'inicien en l'ensenyament de piano o per alumnes que desitgen tenir una visió diversificada de les qüestions tècniques. Si bé la primera part del llibre no em va interessar excessivament, en una reflexió retrospectiva penso que està bé el plantejament inicial del primer capítol "Sonido y ataque", com a generador de la tècnica. Els dos tipus d'atac oposats, que anomena in i out, equivalent a sostenuto i leggiero, constitueixen un principi que dóna joc a moltes reflexions sobre la tècnica pianística. Tanmateix, en altres aspectes cau en tòpics i repeticions que hem sentit contínuament en molts pedagogs, algunes de les quals segueixen sent tan subjectives com dogmàtiques. No s'interpreti això com una crítica negativa. En l'exercici de la docència, tots caiem contínuament en el relativisme i ens escapem amb veritats absolutes o en metàfores i simbolismes. No obstant això, les seves observacions són interessants i presenta un bon ventall d'elements tècnics que val la pena recordar.

A la segona part del llibre, l'autor s'expressa d'una manera més personal i toca temes relatius a la psicologia de l'intèrpret. Dóna bons consells per a la preparació del concert i per a la disposició del pianista a afrontar l'acte interpretatiu.
Joan Josep Gutiérrez

Aconsellable per a estudiants de piano i professorat en exercici.

NOTAS DESDE LA BANQUETA DEL PIANISTA

Berman, Boris

ISBN: 978-84-8020-893-2
Publisher: Boileau, Editorial de Música
Year: 2010
Translated by: Héctor J. Sánchez
Binding: Rústica
Size: 18x25
pages 227
Languages: Castellano

Mor el pianista de jazz Dave Brubeck als 91 anys

Mor el pianista de jazz Dave Brubeck als 91 anys

Libros... ¿y por qué no?: "Jóvenes talentos", de Nikolai Grozni

Libros... ¿y por qué no?: "Jóvenes talentos", de Nikolai Grozni: Konstantin es un joven de 15 años que lleva desde los siete estudiando en la Escuela de Música de Sofía para Jóvenes Talentos. De hecho,...

UN INSTRUMENTISTA CONVERTIT EN ESCRIPTOR

Chopin i humor negre

Nikolai Grozni, que va passar de nen prodigi del piano a Bulgària a monjo budista a l'Índia, relata a 'Jóvenes talentos' la bogeria repressiva de l'ensenyament musical amb el comunisme

El Periódico. Dimecres, 28 de novembre del 2012 

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Nikolai Grozni (Sofia, 1973) és tot un personatge, amb una vida que li ha donat per fer-ne un llibre de memòries (Turtle feet) i una novel·la melòmana, Jóvenes talentos (Asteroide), plena d'humor negre i tremendista («encara que als EUA, on hi ha una ceguesa davant la ironia, ho considerin tràgic», diu). Va estudiar piano a la Bulgària comunista («un dels estats més repressius del bloc de l'Est»), va guanyar el primer concurs als nou anys, va deixar els estudis en un acte de rebel·lia i va arribar als EUA amb una beca per estudiar jazz («al meu conservatori estava prohibit perquè era música imperialista») a la prestigiosa Berklee College després d'un any de homeless a Sofia. Als 21 es va tornar a allunyar del teclat, es va fer monjo budista a l'Índia i al cap de cinc anys va penjar els hàbits, es va casar i va començar a escriure.

Virtuós esgarriat 8 Nikolai Grozni relata la repressió emocional en un conservatori musical búlgar. DANNY CAMINAL

El primer d'aquests capítols és el que explica a Jóvenes talentos, on intenta «captar la bogeria d'aquell sistema». El detonant va ser trobar el seu antic professor de música de cambra, després de la caiguda del comunisme, cridant pel carrer, en pijama, clavant cops de peu als coloms. Però Grozni no només ha intentat escriure sobre música d'una manera que s'ha guanyat l'aplaudiment de Patti Smith i de passar comptes amb aquell mecanisme que formava músics com autòmats, fent que «qualsevol signe d'individualitat et classifiqués com un rebel». Aquest perill continua viu -« la música no és com el salt de llargada», protesta- en l'obcecació dels joves talents per satisfer els jurats dels concursos. «Chopin no guanyaria el Chopin», fa broma.

Si el jazz sembla no haver-li deixat cap empremta especial, les inquietuds místiques sí que li continuen interessant. Però si se li planteja el tema, qui porta a col·lació no és a Buda sinó els antics tracis, antecessors dels búlgars, el paganisme, Orfeu i els seus misteris, «gairebé idèntics als tàntrics». Perquè, diu, aquesta herència ancestral, els seus mites i supersticions, la dels «antics déus», està «molt present» en els seus compatriotes. Així que, explica, el final de la relació entre els seus protagonistes, Konstantin i Irina, és «una revisió del mite d'Orfeu». Encara que amb clavegueres i pots de fum en comptes del riu Leteu i llamps caiguts del cel. Bulgària, conclou, no només és un lloc des d'on fer humor negre sinó que «el seu esperit està en la bruixeria i la màgia negra». ¿No exagera? «La meva mare era doctora, atea, però de petit em portava a una gitana perquè em defensés de conjurs i malediccions. Hi havia com un univers paral·lel al costat del règim comunista». Un i un altre habitat per monstres com els personatges de les seves novel·les. «Estaven bojos. Estaven bojos», murmura.

Entrevista a Grozny a El confidencial

Homenatge de l'ACIMC a Gerard Claret

Notícies - El músic santcugatenc Gerard Claret rep un homenatge per la seva trajectòria

Discurs de benvinguda a l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12 a Sant Cugat del Vallès

Fent neteja d'arxius, he trobat aquestes paraules de benvinguda que vaig pronunciar com a director de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, on va tenir lloc l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12. Malgrat la indiferència o la fredor amb què va ser escoltat, rellegint-lo ara, m'adono de la seva actualitat i, fins i tot, de la seva inoportunitat en un moment en el qual l'ajuntament anava a anunciar les seves primeres polítiques de retallades derivades de la gran crisi.

Discurs de benvinguda a l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-12 de Sant Cugat

Joan Josep Gutiérrez, director de l'EMMVA

7 de setembre de 2011. Sala Polivalent del Conservatori.

Bon dia.

Sra. Mercè Conesa, alcaldessa

Sra. Esther Salat, regidora d’Educació, Universitat i Família

Sr. Lluís Baulenas, Director de Serveis Territorials del Vallès Occidental (Dep. Enseny)

Sr. Francesc Torralba, Dr. en Filosofia i en Teologia i escriptor.

Directores i directors

Companys i companyes

Us dono la benvinguda a aquesta escola que, per primera vegada, té l’honor d’acollir l’acte d’inauguració d’un curs acadèmic a Sant Cugat.

Aprofitant la ocasió, i abans de cedir la paraula, voldria fer algunes consideracions.

Per una banda, vull agrair a l’ajuntament que hagi estimat adequat fer l’acte a la nostra escola.

És evident que hi ha un motiu material important: s’ha acabat la construcció d’una infraestructura rellevant per a la ciutat i és lògic mostrar-la específicament al sector educatiu.

Però també hi ha un criteri molt arrelat a la nostra ciutat que té en compte que l’educació no es circumscriu exclusivament a l’àmbit de l’escola o de l’institut, sinó que té continuïtat natural en altres activitats, entre les quals, la música hi té un paper molt important.

I no és per menys. La música és l’activitat humana més present en la cultura actual i té una relació directa amb els hàbits socials i els comportaments individuals. Només cal que analitzeu (hi ha estudis que ja ho han fet) quants inputs musicals rebeu a diari, la major part dels quals de manera inconscient (lamentablement, al meu entendre). Obriu la ràdio al matí? La televisió? L’ordinador? El mòbil? La Ipod? L’MP3? Entreu a botigues? Aneu a festes, a concerts... Fins i tot, algú potser encara canta a la dutxa o altres practiquen algun instrument.

Som una societat eminentment musical, com mai no ho ha estat la humanitat. I tot això té conseqüències i va acompanyat de problemàtiques de diferent categoria (educatives, econòmiques, socials...).

Paradoxalment, el legislador, és a dir la societat, no ha cregut necessari incorporar seriosament la música al sistema educatiu general, o ho ha fet d’una manera molt restringida.

Tanmateix, des de la democràcia, s’ha anat construint una xarxa de centres d’educació musical, més o menys a l’abast de la població, que han facilitat que la formació musical sigui menys selectiva. També s’han fet alguns intents legislatius de facilitar la compaginació dels estudis generals amb els artístics i, d’alguna manera, s’ha anat normalitzant la situació, dins de les immenses carències i despropòsits que s’han comès. De fet, encara som molt lluny d’aquella declaració del dret a l’educació musical que va formular la Comissió europea a final dels anys 80

Però tot això, avui, són figues d’un altre paner.

Com deia al principi, l’ajuntament de Sant Cugat ha optat per potenciar l’educació musical, tal i com demanda la seva ciutadania.

Nosaltres, després de moltes vicissituds, estem a punt d’inaugurar un Conservatori professional municipal que s’afegirà a l’escola de música. Això obrirà noves possibilitats als nostres joves i potenciarà la qualitat dels ensenyaments.

I aquí, crec que hi ha una responsabilitat comuna de tots els ensenyaments.

Al nostre centre tenim uns 650 alumnes. Gairebé tots els compartim amb vosaltres, col·legis i instituts. Fora bo que ens anéssim acostant més, buscant punts de trobada i compartint, fins i tot, metodologies. En qualsevol cas, crec que tenim un llarg camí per explorar i recórrer.

Gràcies per la vostra atenció.

I ara passo la paraula a...

Nou decret d'escoles de música

Aquest mes d'agost, el Departament d'Ensenyament ha fet públic l'esborrany del nou decret que regula les escoles de música i dansa a Catalunya. Aquest text substituirà l'antic Decret 170/93 

A continuació faig una anàlisi ràpida d'algunes de les idees recollides en el nou decret.

Un element molt important que desapareix en aquest decret és la referència a la subscripció de convenis entre la Generalitat i les administracions locals, que en el decret del 93 apareixia a l'article 7.2. D'aquesta manera queda palesa la manca de compromís, ni tan sols moral, de finançar els estudis de música des de l'administració autonòmica.

A la introducció es reforça la idea d'educació per a totes les edats, la cohesió social i la possibilitat de la descentralització:

En coherència amb la nova legalitat vigent, el creixement experimentat i les noves demandes de la societat catalana i del propi sistema educatiu, s'estableix un nou model per les escoles de música i dansa amb una missió àmplia: la iniciació, la culturització, la pràctica i l’aprofundiment en aquests ensenyaments, d’infants, joves i persones adultes i la preparació d’aquelles persones en qui s’ha despertat una vocació artística amb voluntat d’esdevenir professionals.
Igualment han de contribuir a la cohesió social i aportar valor social i cultural a l’entorn on estan ubicades.

La finalitat d’aquest decret és potenciar i reconèixer les escoles que imparteixen ensenyaments no reglats de música, o de dansa, mitjançant la definició dels elements que constitueixen una garantia de la qualitat del servei que presten.

...escoles puguin compartir locals amb conservatoris o centres que imparteixin ensenyaments reglats i també constituir-se com escoles disperses o descentralitzades segons els condicionants de tipus demogràfic o geogràfic.

Augmenta el nombre d'objectius enunciats i se n'especifiquen més.

El segon objectiu ve a substituir el 5è de la llei l'anterior que deia: "Adequar la programació de l'ensenyament als interessos, la dedicació i el ritme d'aprenentatge de l'alumne." 

Ara al 2n, diu: "Procurar una formació que permeti a l’alumnat assolir les competències necessàries per a la pràctica individual i col·lectiva de la música i la dansa, en funció dels seus interessos, capacitats i necessitats."

Reforça el paper social de l'educació musical amb l'objectiu 6è:

"Contribuir a la cohesió social de l’entorn mitjançant l’accés de la ciutadania al fet musical i de la dansa."

Consolida la simultaneïtat amb els estudis de règim general:
"Vetllar per la conciliació d’aquests ensenyaments amb els de règim general, d’acord amb la normativa vigent."

Intensifica el paper educatiu:
"Oferir una educació integral de l’alumnat i mantenir contacte amb les famílies i intercanviar informació sobre el desenvolupament personal i el progrés en l’aprenentatge quan siguin menors d’edat."

Programes
Els programes de les escoles de música s’han d’organitzar, com a mínim, amb continguts de llenguatge musical, instrument, i conjunt instrumental i/o vocal. L’extensió d’uns o altres continguts depèn dels objectius, de la intensitat i dedicació prevista en els diferents programes.

Observem que parla de continguts, no d'assignatures.

Estableix quatre tipus de programes en relació al nivell d'aprofundiment, clasificats de la A a la D, que van des d'una hora de dedicació setmanal a quatre hores. En aquest últim, el D, l'alumne ha de rebre 50' de classe instrumental individual.

L'escola ha d'oferir, al menys, dos programes diferents, triats entre A o B i C o D. A més. poden oferir algun altre tipus de programa, que haurà de ser informat al Departament.

Cal redactar un currículum de cada programa, que especifiqui els continguts, horaris, competències específiques i transversals, etc.

També cal elaborar un projecte educatiu i una programació anual, segons els criteris que estableixi el Departament.

El nou decret també especifica els requisits d'espais i instal·lacions i regula les titulacions del professorat que imparteix ensenyaments. En aquest punt no hi ha novetats gaire importants. Es segueix exigint una titulació superior o equivalent i es reserva un 15% d'hores lectives per professorat especialista sense títol.

Una novetat és la consolidació del concepte una escola amb diverses seus, ampliant d'aquesta manera la idea d'"aules associades" de l'anterior decret.

Us recomano una lectura dels dos decrets per fer una reflexió sobre la ideologia que s'emmascara a derrera. Al meu parer, res no és inocu.

Nou decret
Decret 179/93

Avui, aniversari de Debussy i Stockhausen

El 22 d'agost de 1862 va néixer a Saint Germain-en-Laye el compositor Claude Debussy, un dels grans renovadors de l'estètica musical del canvi de segle XIX a XX. Va ser un dels precursors de la música contemporània amb el seu trencament de la forma tradicional i el desenvolupament d'acords que, sense perdre el seu sentit tonal, es formaven a partir de la recerca d'una sonoritat nova i peculiar. Sense Debussy, no es podria entendre la música de Ravel, Varèse, Messiaen o el mateix de Falla. També el jazz troba en ell moltes de les seves sonoritats.

Els pianistes li hem d'agrair la seva gran aportació al repertori de l'instrument, des de l'encantador Children's corner als seus estudis, passant pels magnífics i innovadors preludis, suites i altres obres per a piano i duet de piano. Catàleg d'obres.

De la darrera peça de Children's corner, vaig fer una instrumentació per l'espectacle Girasons de l'Auditori de Barcelona. Aquí podeu escoltar-la.

Karlheinz Stockhausen va néixer a Mödrath (Alemanya) el 22 d'agost de 1928 i va morir el 2007. Ha estat un dels compositors d'avantguarda alemanys més importants. La seva estètica musical parteix del serialisme i deriva cap a la música processada. També va fer servir tècniques matemàtiques, estadística i algoritmes, així com música concreta. La seva influència en compositors posteriors és molt notable.

En el següent vídeo, podeu escoltar el Klavierstück IX, acabat el 1961, interpretat per Marina Rodríguez. En aquesta obra, Stockhausen experimenta amb les posibilitats d'un acord, que inicialment repeteix 128 vegades en un llarguíssim diminuendo i que posteriorment torna a repetir i anirà diluint en una deriva cap a la reguió aguda del piano.

L'enregistrament no té molta qualitat sonora perquè està fet amb una gravadora automàtica però la interpretació val la pena.

Angel Corella anuncia l'obertura de la seva escola internacional de dansa

Font: Diari de Girona 10-8-12

L'escola de dansa i residència d'estudiants 'Ángel Corella' serà una realitat el setembre de 2014. El centre es construirà a uns terrenys cedits pel consistori a tocar de l'IES Cendrassos -a la zona nord, a deu minuts del centre- i costarà 8,5 milions d'euros (MEUR). Les administracions aportaran un 30% del pressupost i l'ajuntament, de la mà de la Fundació Ángel Corella, està buscant inversions privats que paguin el 70% restant. El centre serà privat i acollirà fins a 150 estudiants d'11 a 18 anys que compatibilitzaran els estudis de dansa clàssica amb la formació acadèmica generalista. Per accedir-hi, els alumnes hauran de superar un examen i els estudiants catalans i de la resta de l'Estat tindran prioritat.

 

"Un dia històric per a la ciutat de Figueres". D'aquesta manera ha valorat l'alcalde, Santi Vila, la compareixença dels germans Corella -els ballarins Carmen i Ángel- per explicar tots els detalls sobre l'escola-residència que posaran en marxa a la ciutat.

Carmen Corella serà la directora d'aquest centre on 150 alumnes d'arreu del món compaginaran la formació en dansa clàssica amb la seva formació generalista. Els primer passos per tal que esdevingui una realitat fa mesos que s'han fet i aquest dilluns se n'han conegut les concrecions.

L'Ajuntament de Figueres cedirà una parcel·la de 2.500 metres quadrats, situada en una illa d'equipaments educatius -limita al sud amb l'IES Cendrassos- i que enfront hi té el passeig Lluís companys, al costat del parc de les Aigües. Es tracta d'una zona situada al nord de la ciutat i a deu minuts del centre històric de Figueres.

La cessió és gratuïta i es fa a través de la fórmula de concessió a 50 anys. A partir d'aquí, l'alcalde, Sant Vila, ha explicat que la previsió és que al maig es convoqui un concurs públic per tal que els millors despatxos d'arquitectura internacional presentin projectes. Un jurat format per tècnics de l'ajuntament i de la fundació Ángel Corella escolliran el projecte guanyador.

L'ajuntament calcula que a la tardor es podrà recepcionar el projecte i que durant el 2013 es podran licitar les obres. Pel què fa a la gestió de l'escola, que serà de titularitat privada, també es convocarà un concurs. "Volem garantir la competència i que s'hi puguin presentar altres fundacions", ha manifestat Vila. Per tant, la Fundació Ángel Corella haurà de presentar un projecte educatiu i artístic abans d'optar a la gestió del centre. Ara bé, Vila ja ha remarcat que "hi ha poques fundacions al nivell de la d'Ángel Corella" i, per tant, és previsible que sigui aquesta la que gestioni el centre.

La construcció de l'equipament costarà 8,5 MEUR (3,7 MEUR per a l'escola i 4,9 per a la residència) i les administracions públiques n'aportaran un 30%. A partir d'aquesta aportació, la gestió del centre serà totalment privada i les administracions no faran cap més aportació. Vila ha explicat que la Diputació, el Govern i l'ajuntament estan a favor del projecte i que també volen implicar-hi l'Estat. La resta, el 70% del cost de la construcció, anirà a càrrec d'empreses privades. La Fundació Corella i l'ajuntament estan establint contacte per trobar el finançament. "Creiem que és un equilibri raonable", ha afirmat l'alcalde.

Vila també ha explicat que estan en contacte amb el Departament d'Ensenyament del Govern per establir si els alumnes podran fer tota la formació a l'escola superior d'Ángel Corella. L'alcalde ha explicat que pot ser que en alguns casos els alumnes hagin de desplaçar-se a un altre institut de la ciutat per cursar algunes matèries d'ESO o Batxillerat però que aquests aspectes s'estan acabant de negociar.

Amb tot plegat, la voluntat dels impulsors del projecte és que l'escola sigui una realitat el setembre de 2014. El complex portarà el nom del ballarí perquè, segons ha reconegut, és un "atractiu per als joves" que vulguin fer una carrera com la d'Ángel Corella. "Ells voldran venir perquè volen ser com jo i esperem que també millors", ha manifestat.

Una escola de primer nivell

El ballarí ha destacat que aquesta escola serà la primera experiència a l'Estat. Corella ha lamentat que la dansa clàssica, a diferència d'altres països com Gran Bretanya, França, Rússia o EUA- no té el mateix reconeixement que d'altres arts. Per això, ha destacat que el centre estarà a la mateixa alçada a nivell de formació i professorat que les cinc escoles més important del món i que serà un atractiu per a alumnes de tot el món.

Al centre, que dirigirà la germana de Corella, la també ballarina Carmen Corella, hi haurà una desena de professors especialitzats en dansa clàssica i els alumnes hi hauran d'estar entre quatre i cinc anys formant-se. El mateix Corella també hi impartirà classes. Aquesta escola ha d'esdevenir la "pedrera" de la companyia que Corella acaba de posar en marxa a Barcelona. El ballarí ha explicat que la companyia, que ha rebatejat amb el nom de 'Barcelona Ballet', es nodrirà d'aquest centre i, per tant, buscaran l'excel·lència en la formació.

El ballarí ha detallat que els alumnes no estaran "tancats tot el dia a l'escola" sinó que establiran col·laboracions amb d'altres centres per tenir una relació i donar a conèixer com es forma i viu un ballarí. A més, ha destacat que el fet que Figueres sigui una ciutat petita "on la cultura es palpa a cada racó", els ha fet decidir-se per aquest emplaçament. "Podem controlar millor els alumnes i no hi ha tants perills com en una gran ciutat", ha valorat. A més, ha destacat la col·laboració que han tingut en tot moment amb el consistori i ho ha personalitzat en el seu alcalde.

Corella ha reconegut que ja tenen peticions d'informació per part de molts alumnes d'arreu de l'Estat i també de l'estranger i ha remarcat que prioritzaran que a l'escola hi pugui entrar els alumnes del país.

'Barcelona Ballet', una companyia "sense personalismes"

La 'Barcelona Ballet' és el nou projecte del ballarí que ha escollit la capital catalana per crear una companyia estable. Corella ha justificat el nom escollit per dues raons. Per una banda, ha destacat que no és coreògraf i que, per tant, ha considerat que no vol posar el seu nom a la companyia perquè no estarà tota la vida ballant. "No vull que la gent pensi que va a veure a Ángel Corella acompanyat d'un cos de ball, els ho dec als ballarins", ha justificat. Per altra banda, el ballarí ha destacat el paper que ha jugat la ciutat i ha dit que Barcelona és una ciutat reconeguda a nivell mundial per la seva vessant cultural.

Corella ha destacat les virtuts de tenir una companyia resident a la ciutat i ha dit que, entre d'altres, els programadors del Liceu s'han adonat que és més senzill i econòmic escollir una companyia com la seva per representar un espectacle -acaba d'estrenar amb gran èxit el 'Llac dels Cignes- al teatre- perquè s'estalvien els costos de transport dels artistes i l'escenografia.

Calidoscopi del Violoncel

En aquest reportatge sobre el violoncel hi ha diferents opinions sobre el repertori. Algunes molt interessants i d'altres una mica esbiaixades. Què n'opineu?

 
 
 

Jaume Ayats, Premi Nacional de Cultura Popular

Tinc la gran satisfacció de felicitar a un bon amic pel reconeixement que ha fet el CoNCA a la seva tasca.

 

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) ha distingit el vigatà Jaume Ayats amb el Premi Nacional de Cultura, en la categoria de Cultura Popular. El jurat ha destacat “el rigor i l’excel·lència del seu treball en la recerca i divulgació de la música popular”. Els Premis Nacionals de Cultura són la distinció més important en el camp de la cultura a Catalunya i s'atorguen cada any a persones o organitzacions que hagin excel·lit en cadascuna de les àrees culturals representades en les diferents categories durant l'any anterior. 

 L’any 2011, Ayats (Vic, 1960), músic i professor d'etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va publicar “Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional”, un estudi amè i minuciós alhora sobre l’actual himne de Catalunya. Doctor en Història de l'Art, intèrpret de violí, rellevant investigador de la música oral d’arreu, ha estat present en el llarg i fecund desenvolupament dels 25 anys del Festival Tradicionàrius. En els darrers anys ha publicat "Cantar a la fàbrica, cantar al coro. Els cors obrers a la conca mitjana del Ter" (Eumo, 2008) i "Explica’m una cançó" (Dalmau editors 2009). Ha comissariat l’exposició "Veus de la Mediterrània" i és autor amb Joaquim Rabaseda del documental "Veus i sons de la Mediterrània". Dirigeix projectes de recerca dins del grup d’investigació “Les músiques en les societats contemporànies” (MUSC) de la UAB i col·labora en cursos de l’ESMUC. Canta amb La Nova Euterpe. 

Currículum de Jaume Ayats

Harmoniums en péril: L'harmonium dans tous ses états

Harmoniums en péril: L'harmonium dans tous ses états: L'Harmonium dans tous ses états Jusqu'au 28 septembre 2012 Saint-Etienne Archives départementales de la Loire Exposition "L'Harmo...

El paper de l'harmònium en el repertori romàntic tardà

El concert que ofereix l'Ensemble de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels el proper divendres 13 de juliol de 2012, dins del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat, ens convida a parlar sobre un element instrumental que caracteritza algunes de les obres que s'interpretaran. Es tracta de la inclusió de l'harmònium dins del conjunt de cambra.

L'harmònium és un instrument de vida efímera, nascut a França durant la dècada de 1830 a partir de diversos experiments anteriors i quasi abandonat a mitjans del segle XX, amb l'aparició dels instruments electròfons. El seu repertori està lligat majoritàriament a la música religiosa. No en debades, va ser usat principalment com una substitució de l'orgue d’església, instrument complex i car que no tots els temples podien tenir. 

El fet de ser considerat un germà petit de l'orgue i d'haver estat mal utilitzat, va fer que ja des dels inicis fos un instrument amb no gaire bona reputació. Sovint, els pianistes inexperts, en tocar-lo, es trobaven limitats pel fet de desconèixer els recursos musicals i tècnics que, a part del teclat, no tenen res a veure amb el piano. D'altra banda, el mal estat en què solen trobar-se habitualment els harmòniums i el mal aspecte del moble, que en molts casos recorda més un taud que no pas un instrument musical, han fet que perdurin els prejudicis sobre les seves qualitats.

La realitat és que l'harmònium és un instrument amb característiques musicals molt interessants. La seva capacitat expressiva i la intimitat de la seva sonoritat, han fet que molts compositors hagin estat atrets a escriure obres originals o a utilitzar-lo en diverses formacions musicals. D'entre ells, un dels més coneguts és César Franck (1822-1890), que té un bon recull de peces de gran bellesa, lligades al culte litúrgic, que resisteixen amb escreix totes les expectatives musicals que una obra pot transmetre més enllà de la seva utilitat directa. Franck era un gran coneixedor de l'instrument i les seves obres estan pensades des de i per a l'harmònium. Altres compositors, com el cas que ens ocupa en el concert citat, el van fer servir com a instrument cambrístic. L'harmònium té la qualitat d'empastar molt bé amb altres instruments i d'omplir espais sonors amb la continuïtat i la dolcesa del seu so. És el cas de Felip Pedrell (1841-1922), compositor i musicòleg capdavanter del nacionalisme musical català, molt relacionat amb França i un dels introductors de la música de Wagner a Catalunya. Granados, Falla, Gerhard i Albèniz, entre molts d'altres, van ser deixebles seus. Les seves obres, entre les quals hi ha un bon grapat d'òperes, són encara força desconegudes i poc interpretades en públic. Com es pot apreciar en les dues obres programades en el concert, el Nocturn Op. 55 n. 1 (1873) i  el Cant del matí, l'estètica romàntica europea preval encara per sobre dels aspectes més nacionals que posteriorment apareixeran en altres obres. L'harmònium és tractat sobre tot com a coixí harmònic i de suport als altres instruments, sense agafar en cap moment un paper solista o independent. És ben bé una part tímbrica acompanyant, com passa en moltes altres obres on aquest instrument es veu implicat.

En el cas del tràgic cicle de Mahler, Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d'un company errant, 1885), amb text del propi compositor, la versió oferta és la que Arnold Schönberg (1874-1951) va transcriure el 1920 per a conjunt de cambra, dins de l'ampli catàleg d'obres arranjades per a la seva utilització en un cercle musical privat. En aquesta versió, Schönberg fa un ús molt cambrístic de l'harmònium, utilitzant-lo per reforçar instruments en alguns moment però també en petits diàlegs instrumentals. En aquesta obra, a diferència d'alguna altra que he tingut ocasió de tocar, el tractament de l'instrument és adequat a la interpretació, llevat d'algunes exigències de dinàmica absolutament irrealitzables.

En definitiva, en aquest recital podem gaudir de dos exemples amb intervenció de l'harmònium que no són aïllats en la història. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'instrument s'utilitza amb una certa profusió més enllà del servei litúrgic i penso que no és només per una qüestió pràctica, sinó que al darrera hi ha un interès musical per part dels compositors.

L'harmònium emprat en aquest concert és un Alberdi de mitjans del segle XX, que pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers, gentilment cedit per la Fundació pro Musica Sacra. Podeu escoltar-lo en aquesta interpretació d'una Toccata de Cabanilles (1644-1712)

Fantasia en do menor. J.S.Bach

Un homenatge confidencial als companys i companyes de l'Escola de Música Victòria dels Àngels, que m'ha aguantat durant setze anys.

La educación anula la creatividad

Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído.

Diario La Gaceta. San Miguel de Tucumán, Tucumán, Argentina. 26/02/2006

PERFIL

ESTADO CIVIL: Está casada con Enrique Gainza, tiene dos hijas, dos hijos y siete nietos.

ACTIVIDAD: En 1951 dejó su Tucumán natal, de donde egresó como licenciada en Química (de hecho, trabajó en el Laboratorio de Físico-Química de la Facultad de Bioquímica, Química y Farmacia) y se fue con una beca a la Universidad de Columbia, en Nueva York. Pero no fue para perfeccionarse en Química, sino en su otra profesión, la música. Desde entonces, Violeta Hemsy se especializó en Pedagogía Musical.

[L’entrevista comença amb unes preguntes i respostes relacionades amb el cançoner tucumà sobre el qual hi treballa la Sra. de Gainza]

...

-¿Qué diferencias hay entre una pedagogía musical adicta al sistema, y otra innovadora?

-Una pedagogía musical adicta al sistema no tiene una actitud crítica frente al sistema. Si el sistema le manda un programa con tales y tales características, se responde a esas normas, y se piensa que de esa manera se transformó la realidad. El adicto al sistema está contento porque tiene un puesto. Pero no basta con las formas, con cambiar terminologías, o técnicas superficiales. Los cambios en materia ideológica pasan por la cabeza de la gente, y por las esencias. Una pedagogía que no es adicta al sistema tiene que profundizar en el objeto y en el sujeto del conocimiento. En el caso de las pedagogías artísticas, si la función del arte es permitir que el sujeto se expanda, se desarrolle y que de alguna manera tenga una experiencia de libertad, no me sirve una pedagogía estereotipada .

-¿Por qué hay creatividad en el chico, y después se pierde?

-Porque la educación la anula. Sobre todo en la educación secundaria y universitaria se está fomentando el conductismo, la eficacia, el orden. Y las cosas en orden ya están en internet.

-¿A qué apela una pedagogía musical moderna?

-A técnicas más abiertas. Las pedagogías abiertas creen en el individuo que se tiene enfrente. No es esto de que yo soy el maestro, y le voy a enseñar al que no sabe. La enseñanza, aquí, es mucho más simétrica. Estamos aprendiendo todos.

-¿Cómo se visualiza esto en la enseñanza del piano?

-Tocar el piano es hacer algo con tus manos y con tus dedos en una mesa que está llena de sonidos. Hay dos caminos: que te enseñen cómo colocar las manos y los dedos para sacar las notas, y qué notas y en qué orden. O hacer como hace el nene, a quien el padre lo deja que se alce para hacer sus primeros pasos, y sólo le pone el dedo como referencia. Y es el chico quien va haciendo ese proceso para el cual está programado. Estamos programados para hacer cosas que la educación no nos deja hacer. El maestro sabihondo que va a enseñar a colocar la mano no debería existir.

-¿Qué tiene que hacer un niño con un piano?

-Que haga lo que quiera. Primero, déjalo abierto, y que haga lo que él hace. Y después te incorporás vos a lo que él hace. Vos empezás a hacer lo que hoy sabe hacer cualquier maestra jardinera con intuición: ella interviene en el juego que el chico le plantea.

-¿Por qué en la música es tan difícil?

- Porque la música está en un pedestal. Lamentablemente para la música. ¿Por qué no lo dejan al chico que mueva sus deditos para recién después intervenir? ¿Cuándo interviene el padre para ayudar a su hijo a caminar o a hablar? Cuando ve que el chico está hablando mal, o que no camina. No se trata de que lo haga todo solo, sino de permitirle que saque lo suyo. Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído. A ese chico hay que devolverle urgente la libertad que le corresponde.

EL PAÍS "Papá, quiero ser compositor"

“Papá, quiero ser compositor”

Los recortes de la Generalitat ponen al límite las escuelas de música

Ivanna Vallespín Barcelona 1 MAY 2012 - 22:16 CET2 

Cristian González, tocando el piano en su escuela 

de Castellar del Vallès. / ALBERTO ALONSO DIEZ

Cristian González se pone serio al plantarse ante el piano. Acerca el taburete, se sienta y desgrana nota tras nota Para Elisa, de Beethoven. A pesar de sus 11 años, Cristian tiene claro su futuro profesional. “Quiero ser compositor”, asegura sin sombra de duda. Hace ya seis años que estudia en la escuela de música Torre Balada de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Barcelona), empujado por su padre y una genética de tres generaciones de músicos. Este año la familia ha tenido que apretarse el cinturón porque las cuotas de esta escuela han subido un 30% de media este curso. “Continuaremos pagando hasta que podamos”, dice el padre, Ángel González.

Esta familia de Castellar está sufriendo el encarecimiento de los estudios musicales provocado por los recortes de la Generalitat. La enseñanza musical se financia con las aportaciones del Gobierno catalán, los Ayuntamientos y las familias. El Departamento de Enseñanza destinará este año 19 millones a las escuelas de música y danza, el 30% menos que en 2011, cuando se invirtieron 27 millones, y el 36% menos respecto a 2010 (30 millones). El recorte se plasmó en 2011 con el paso de 600 a 460 euros de la subvención que da la Generalitat por alumno y año a las escuelas municipales de música. Para este curso se ha anunciado una nueva rebaja dejará la aportación en 230 euros, aunque la cifra podría modificarse debido al último recorte de 1.500 millones que planea la Generalitat, de los cuales 400 millones podrían afectar a educación.

El recorte está sobrecargando a Ayuntamientos y familias, que también pasan dificultades económicas. Este círculo vicioso está poniendo en poligro la continuidad de los estudios no obligatorios, como los que ofrecen las escuelas de música y danza, pero también las guarderías. “Hay un punto en que no podremos resistir. Esta línea es la que estamos ahora a punto de traspasar”, alerta la Asociación Catalana de Escuelas de Música (ACEM), que defiende estos estudios como un “patrimonio” que fomenta el éxito escolar. “Ayuda al desarrollo de las emociones, de las capacidades motoras, de la imaginación y la creatividad, de la capacidad de aprendizaje…”, defienden desde la ACEM.

Muchas familias no pueden pagar ya los estudios musicales tras el aumento de las cuotas

La entidad ha realizado entre la mitad de los 165 centros de estudios musicales públicos de Cataluña una encuesta que revela los problemas económicos del sector. Según la encuesta, el 53% de las escuelas ha tenido que subir este curso las cuotas un 10% de media. La escuela de Castellar tuvo que ir más allá y subió las matrículas un 30%.

El aumento de precios está provocando que muchas familias no puedan permitirse estos estudios. La encuesta de la ACEM revela que durante este año se han perdido 1.700 alumnos, el 4% de los 43.000 alumnos que estudian actualmente en escuelas de música municipales. También la plantilla se ha visto afectada y se han perdido medio centenar de profesores, el 1,4% de los cerca de 3.300 que trabajan actualmente en estos centros.

La escuela de Castellar también ha notado este efecto. Este curso han perdido el 30% del alumnado (han pasado de 238 estudiantes a 168). También han tenido que prescindir de la profesora de canto, porque han dejado de ofertar esta materia, y han reducido la jornada laboral de algunos maestros. Toni Meler, director de la escuela, apunta que con vistas al próximo curso buscan soluciones para hacer viable el centro, por ejemplo priorizar las clases colectivas (se crearán un grupo de gospel y una coral) y asignaturas populares que puedan atraer a un amplio público.

La ACEM alerta de que hay escuelas de música que no podrán sobrevivir si continúan los recortes de la Generalitat. Maria Antònia Puig, edil de Educación de Castellar del Vallès, califica la situación de “muy crítica y muy grave”, pero asegura que el cierre de la escuela no se prevé. “La escuela sirve de trampolín para los niños que quieran seguir estudios profesionales de música. Si nosotros no hacemos esta tarea, ¿quién la va a hacer?”, se pregunta la concejal. Cristian es uno de esos niños que esperan ver un día sus sueños hechos realidad. De momento, el joven músico aprovecha siempre que puede para enseñar a la profesora sus composiciones. La última, dedicada a su hermano menor con motivo de su onomástica. Cristian practica duro cada día esperando poder dar vida muy pronto a los primeros compases de su pieza favorita: La marcha turca, de Mozart.

Entrevista al Diari de Sant Cugat

Entrevista publicada el divendres 30 de març de 2012 al Diari de Sant Cugat. El tema gira entorn al nou conservatori muncipal.

Obre en nova finestra

GIRASONS

Avui ha acabat la darrera temporada a l'Auditori de Barcelona de GIRASONS, un concert de música clàssica per a nens. 

La meva participació com a arranjador musical ha estat per a mi una experiència molt enriquidora. Totes les obres, triades per la directora musical, Marina Rodríguez, eren originals per a piano o piano a quatre mans. Instrumentar-les per a un conjunt format per flauta, clarinet, fagot, arpa, piano i percussió va ser redescobrir-les i reinterpretar-les.

Quin criteri vaig seguir? Aquí podríem entrar en un debat sobre la literalitat o la lliure interpretació. Des del moment en què manipulem una obra aliena, considero que ens hem de moure en un terreny interpretatiu. Les obres musicals s'independitzen del seu autor quan ja han estat creades i passen a ser recreades per una altra persona, l'intèrpret, que, respectant l'autoria original, té l'obligació de ser també autor de la seva interpretació. Així, l'arranjador, amb més motiu ha de prendre's la llibertat de reinterpretar i aportar la seva personalitat a la nova versió instrumental. Els compositors ho fant habitualment amb les seves pròpies obres. Vegeu les versions orquestrals de les obres pianístiques de Liszt, o bé al contrari, les versions pianístiques i les paràfrasis d'òperes o d'altres obres orquestrals. Fins i tot les transcripcions pianístiques de les simfonies de Beethoven, ens fan descobrir aspectes que no podem apreciar en la versió original.

La música es maleable, i això ha estat una tradició en tota la història. Per tant no es pot aplicar un concepte de literalitat puritana. La única regla és que s'ha de fer amb coneixement.

En algunes versions de les músiques de Girasons, he estat força estricte amb al text, però en altres, com és el cas de Jack-in-the-box, de Satie, m'he permès l'adició de notes per omplir espais o enriquir la textura. També ho he fet amb les Enfantines. En canvi, he estat més fidel amb les peces d'Stravinsky, en les quals he intentat acostar-me al màxim a la seva concepció tímbrica.

Un cas molt curiós és el de la Dansa de l'ós, de Schumann. La versió instrumentada resalta d'una manera formidable el seu origen popular. Qui no coneix l'obra, podria pensar perfectament que es tracta d'una dansa de Bartok.

Per la marxa de Schubert, vaig utilitzar instruments que evoquen la banda militar, com el flautí, el clarinet en mi bemoll i la caixa. En el Cake-walk de Debussy volia aconseguir la sonoritat del jazz antic. Per aquest motiu vaig posar un plat petit, un bombo i una caixa petita. També vaig mirar de no abusar de la percussió per mantenir la netedad i lleugeresa de l'obra. En general, a tota la meva versió musical de Girasons, la percussió té un paper més colorístic que no pas rítmic.

La limitació i les particularitats de la instrumentació han estat un repte interessant. Els timbres dels instruments són molt característics i es tractava de treure'n el màxim partit buscant la varietat. El piano, l'arpa i la percussió donaven molt joc per contraposar-los a les fustes. Globalment, des del punt de vista estrictament sonor, l'espectacle tenia força varietat.

Cal resaltar el mèrit dels intèrprets que, a més de tocar de memòria, es movien actuaven constantment. La precisió rítmica del fagot de la Maria Crisol, l'expressivitat del clarinet de la Clara Font, la netedat i afinació de la flauta i del flautí del Ramon Vilalta, l'evocadora sonoritat de l'arpista Josep Maria Ribelles, els colors tímbrics i la presència escènica del percussionista Marc Vila i l'entrega i el control rítmic de la pianista Marina Rodríguez, tots perfectament engranats, asseguraven en tot moment la comunicació i la resposta atenta del públic infantil que és capaç de concentrar-se absolutament quan es troba sense prejudicis davant d'un producte de qualitat.

El guió musical, la concepció escènica, la llum, especialment en la primera versió a la sala Tete Montoliu, feien d'aquest concert un espectacle entranyable, evocador d'una època de principis del segle XX, com els autòmats del Tibidabo, recreant un imaginari infantil que encandilava profundament els nens de dos anys, però també els adults.

Fitxa tècnica de Girasons